Espai de Dissidència

No m’agrada fer pronòstics,
perquè el risc del ridícul és massa gran. Tanmateix, aquest vespre, mentre
rellegeixo, vint-i-dos anys després el tercer volum d’aquell fabulós llibre
d’Arnold Hauser sobre la història social de la història social de la literatura
i de l’art, em costa resistir-me a interpretar la jornada de demà com a episodi
de singular trascendència que pot representar l’indicador de canvis de fons,
tant pel que fa a la societat espanyola en general, com la catalana en
particular.

Crec que demà, la victòria
del PSOE serà més àmplia de l’esperada. Qui sap, fins i tot, si arribarà a la
majoria absoluta. El repugnant crim d’ahir, fet amb la intenció d’un càlcul
interessat i d’imprevisibles conseqüències, acabarà per afavorir els interesos
electorals dels socialistes. L’assassinat d’ahir no únicament és repugnant en
sí mateix, atès el vomitiu gest de matar algú indefens, sinó per la part que
toca de provocar un canvi de tendència final, en aquesta dèria que alguns tenen
de no respectar les regles del joc.

Percebo una àmplia moral de
victòria per part dels militants socialistes, i una important desmoralització
per part del PP. La seva estratègia d’un marcatge fort i una retòrica agressiva
i assetjadora, no ha donat resultats. No ha capgirat la tendència electoral, i
sí ha propiciat un cert cansament. De fet, ha evidenciat l’alarmant manca
d’idees –fatal quan s’està a l’oposició- i una certa paralització. S’ha
presentat durant quatre anys com a víctimes, I ara resulta que la darrera
víctima d’ETA ha estat un socialista. Probablement, això farà que molts que
tenien molt clar votar el seu partit, es quedi a casa. I molts es deuen sentir
com els jugadors de bàsquet que arriben al darrer minut de joc, perdent per un
escàs marge, tot i que sempre darrere el marcador, i la seva fe comença a
escassejar. L’equip contrari, marca un triple, i a sota la cistella, amb la
necessitat imperiosa de fer una jugada d’atac, desorientats no saben què fer
amb la pilota.

Altres damnificats en
aquesta competició cada vegada més competitiva i menys política, són els
sobiranistes. Els darrers mesos han evidenciat les seves mancances, la seva
divisió i la seva incapacitat de muntar una narració creïble i un projecte
sòlid i atractiu. La campanya ha posat al descobert les seves carències
socials. En canvi, els socialistes, a poc a poc i sense fer massa soroll, han
anat ocupant els espais abans indiscutiblement nacionalistes. De fet, aquesta
progressiva hegemonització dels socialistes, sense gaire idees, encara que amb
un poder creixent, està començant a controlar el país en els seus ambients més
íntims. És cert. No tenen idees, no són d’esquerres, poden arribar a ser tan
autoritaris com les dretes. Tanmateix, no hi ha ningú amb prou credibilitat que
se’ls hi oposi. Això és el que connecta amb la lectura de Hauser. L’historiador
descriu com al llarg del segle XIX els nous sectors socials burgesos, d’una
cultura mediocre, i un gust pèssim, encara que amb una voluntat de poder clara,
es fan amb el poder a tots els nivells. Provenen de sectors socials modestos,
i, a partir de la seva ambició sense mesura, i uns procediments sense manies,
han progessat tot traint llurs ideals i després de manipular el primigeni
sentit de justícia de les classes populars. I a poc a poc, i sense soroll, es
van instal·lant en els àmbits de la vella aristocràcia, mentre que marginen i
exploten sense pietat aquells que tenen a sota seu. I un gran desconcert es
genera entre aquells que creuen que un altre món era possible.

Fa uns mesos, el vell diputat
i editor Josep Fornas, concloïa en una entrevista que em va encarregar El
Contemporani, quan al final li preguntava com veia el nostre país una frase
curta i aguda, que descriu a la perfecció allò que s’esdevé en la desconcertada
societat catalana; falten lideratges.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!