D’aquí una estona vaig a La Cellera de Ter, on quedo amb uns amics d’aquesta localitat per participar a la botifarrada d’quest vespre per la independència. L’any passat, pocs dies abans de la Diada, també vaig ser, en un acte festiu de preparació, amb alguns parlaments per part de líders locals o de representants de l’ANC, com fou el cas de l’històric Jaume Soler, exalcalde d’Arbúcies i un incombustible home d’acció.
Passejar-se per una població com La Cellera sempre resulta interessant per copsar l’ambient de la Catalunya interior. És un poble agradable de la Selva i propa a la Garrotxa. Els meus amics m’explicaven que per la Via Catalana hi ha inscrites prop de cinc-centes persones, una proporció extraordinària tenint en compte els dos milers de residents. També resulta significativa la pluralitat de gent presents en actes com el d’aquest vespre. En certa mesura, la vitalitat de la Catalunya no urbana (tot i que, certament, tampoc rural) és simptomàtic de la vitalitat del país.
Recordo, a principos dels noranta, poblacions com La Cellera, o tants d’altres, fornien de músics i públic aquell fenomen mal anomenat aleshores com a “Rock català”, i que tantmateix era expressió genuïna de la voluntat d’autoafirmació col.lectiva i una mena d’OPA hostil a la dictaduracultural del Cobi olímpic, postmodern, pretesa cosmopolita. Aquella generació que va néixer desacomplexada, avui ocupa espais més estratègics que conformen una societat civil més potent i ambiciosa, capaç de plantar cara a les elits catalanes de la banda de muntanya de la Diagonal i a l’estat profund de la Moraleja. De fet, aquesta gent que pot dirigir un institut, formr part d,un grup excursionista i servir botifarres en-segons el llenguatge d’en Maruenda- “akelarres”nacionalistes és la mena de gent que va organitzar referèndums al.legals i forneix d’un govern provisional semiclandestí -l’ANC- o planta l’embrió de la nova constitució (Procés Constituent).
Ara bé. Tot i no representar la majlria social del país, gent com la de La Cellera pot provocar un fenomen col.lateral interessant. La preocupació dels postfranquistes valencians, expressada avui en les amenaces als participants a la Cadena Humana al sud de la Sènia, implica que, ara per ara, l’única possibilitat de ruptura amb l’ordre semidictatorial de la Transició és la independència. Una independència que podria anar a terminis, d’acord amb les formes que van seguir la formació de la Confederació Helvètica, d’anar sumant territoris heterogenis i plurals, amb la voluntat d’emancipar-se dels imperis circundants.
No ho hem d’oblidar. Suïssa no es va formar a partir de reis, comtes o nobles, sinó de la voluntat i la deteminació de gent com la de la Cellera. I avui constitueix una esperança per a molta gent que ja està farta, com deia Raimon, de màrtirs i grans capitans…
Atentament, Salvador Molins, Berga
————–
Adjunto un post meu:
Suïssa (La Confederació Helvètica), Catalunya i Israel
Catalunya només serà plena i feliç amb la Independència.
Catalunya com Suïssa i Israel només serà plena i completa ben independent d’Europa, tan independent com ho són Suïssa i Israel.
L’Europa unida “EU” és el pont per marxar d’Espanya i poder esdevenir un estat català independent. Catalunya sota d’Europa és trobarà una miqueta més bé que sota d’Espanya però no s’hi sentirà suficientment lliure.
El cas de Massachusetts és ben diferent i molt semblant al dels Lands Alemanys. EEUU i Alemanya actualment són dues nacions, Massachusetts i la majoria de Lands formen part de la mateixa nació que conforma Alemanya i els EEUU. Catalunya és una nació diferent d’Europa, una nació mil·lenària com tantes de les europees, per tant el millor equilibri entre elles serà la Confederació, però Suïssa, Israel i Catalunya entre d’altres nacions europees només trobaran la seva plenitud en la Independència Total tan total com ara la tenen Suïssa i Israel.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre del BIC, membre de l’ANC de Berga, membre de SI, membre de l’UDIC i promotor del MxI.