Espai de Dissidència

Excel·lent, com sempre, l’editorial de Vicent Partal d’avui. Exposa un fet evident. La major part de protestes socials d’aquesta primavera ibèrica es concentren contra la classe política. I tanmateix, els veritables artífexs d’allò que en diuen crisi (jo prefereixo anomenar “cop d’estat”) semblen indemnes.
La meva percepció personal, en converses amb gent del meu entorn familiar (low class, de barri) és semblant; queixes sobre els “privilegis” dels polítics, i oblits de la cleptocràcia empresarial i financera. Moltes queixes contra Zapatero, i escasses al·lusions a Rossell, Botín, Fainé o González. I només quan exposo els seus veritables veritables privilegis d’aristocràcia pre-revolució francesa, la gent que m’envolta és capaç de derivar la seva ira a una classe molt més perillosa.
He tingut l’oportunitat de tractar amb alguns polítics. Alguns, fins i tot de primera fila. Molts altres de la categoria tècnica dels “guionistes”. En general, són gent intel·ligent i treballadora que ha triat la política com a professió. Que són conscient de la seva mala imatge pública. Que sol tenir uns horaris molt llargs i escasses compensacions morals i materials.
Els polítics, per tant, resulten extremadament vulnerables a la fiscalització pública. Tanmateix, en els meus contactes personals, em recorden que no són massa lluny dels professors d’institut. Criticats per baix (els alumnes), enfrontats entre ells (el claustre) dirigits per dalt (la direcció) i amb una escassa capacitat i poder en el sí d’una estructura implacable (el sistema educatiu i les penúries econòmiques). Ara bé, qui decideix tot, en política i en educació, sol ser una casta invisible, la que fixa pressupostos i retalla qualsevol capacitat de decisió.
Considero un error fer recaure tots els mals sobre la classe política. Els veritables artífexs i responsables de la situació actual és l’aristocràcia empresarial i financera. La solució als problemes d’avui consisteix precisament a arrabassar a aquest grup la seva influència. Rebaixar aquesta gent a la categoria de persones normals. Incautar i col·lectivitzar els seus béns i influència, i, el que sempre he dit; permetre una veritable empreneduria a les persones que treballen i tenen coses a dir i fer, i no pas a aquest rendisme financer. Són ells, les grans fortunes, l’objectiu a batre. I no pas els seus servidors, els polítics.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!