Espai de Dissidència

Quantes hores treballa un docent? En la immensa majoria dels casos, totes, tret de les de son. Més enllà d’una jornada laboral oficial de 37,5 hores setmanals, la realitat és tota una altra, perquè en el nostre ofici, que alguns comparen amb una mena de sacerdoci laic, resulta impossible deslindar feina i oci, preparació i formació, dedicació i vida privada. És feina estar ben informat?, dedicar-se a la lectura?, consumir productes culturals?, aprendre un segon o tercer idioma estranger?, conversar i debatre amb col·legues?, participar de la vida pública?, estar al dia de les novetats de la seva àrea de coneixement?, restar pendent dels avenços tecnològics?, aprendre a desconnectar d’una feina emocionalment exigent? És evident que sí. La professió tracta amb material dedicat i la comunitat educativa espera tenir docents que no només imparteixin coneixements, sinó que, com a referents socials, siguin capaços d’analitzar una realitat complexa, que siguin cultes, socialment actius i compromesos, que dominin l’anglès i altres llengües, que tinguin capacitat de reflexionar sobre la seva tasca diària, de dominar les eines tecnològiques que sedueixen els seus alumnes… i per descomptat, que puguin administrar les forces davant d’una tasca d’alt risc psicològic.

Més enllà de les hores de presència, i es vulgui o no, hom fa de mestre i professor des que hom es lleva fins arribar l’hora de dormir. És més, la connexió arriba al punt que no és difícil, com ha passat aquest mes en el qual coordinem una recerca sobre l’estat de la secundària, rebre correus i formularis d’enquesta en hores intempestives. És per això que una de les pitjors ofenses que rebem és quan es qüestiona el nostre horari o calendari. En alguna ocasió, gent inculta pensa que només treballem a l’aula, que és com pensar que els actors només treballen a l’escenari o que els presentadors televisius són davant les càmeres (que privilegiats!, podren pensar, només treballen dues hores al dia!).

En els darrers temps, a més, les noves possibilitats de la tecnologia que haurien de servir per optimitzar esforços, comporten, en canvi, sobrecàrrega de treball. Com a antic formador de noves tecnologies, vaig veure que precisament la professió docent és una de les que més al dia es troben en aquest àmbit. I així, avui és més que habitual (especialment en l’etapa secundària) que els professors mantinguin contactes fluids amb l’alumnat i les seves famílies mitjançant correu electrònic. I no resultaria en absolut gens complicat celebrar entrevistes, equips docents o reunions de departaments mitjançant videoconferència o xarxes socials.

És per tot això que la proposta de la conselleria d’incrementar forçadament la presencialitat als centres és contemplat com un insult, com una humiliació, com una mostra de desconfiança, o encara pitjor, com la intenció de sobreexplotar els docents a fi de poder acomiadar una bona colla d’interins, la qual cosa no només és moralment repugnant, sinó econòmicament absurd. Anem a pams. Les retallades impulsades per la conselleria van implicar un increment de la càrrega lectiva de mestres i professors –a fi d’estalviar-se  contractacions- que implicaren, en el cas dels darrers, una hora més al centre. Per al curs vinent, i també amb la finalitat de no contractar cap nou docent en temps d’atur insuportable, ha eliminat hores de coordinació, i de manera inexplicable, ha incrementat tres hores de presència al centre. A fi de què? Desconfien d’uns docents que a uns instituts majoritàriament obsolets no disposen sovint d’espais dignes per trobar-se o de les eines per treballar? Que potser insinuen que la gent s’escaqueja? O, encara pitjor, que se’ls vol obligar a fer fins a 28 hores de classe tot carregant-los amb guàrdies del professorat malalt i no substituït? Això darrer és gravíssim, perquè representa un frau a les famílies. Si no es cobreixen les substitucions, els nostres alumnes de secundària rebran classes de química per un especialista en llatí, o de matemàtiques per un de llengua i literatura. En temps en el qual es retallen docents per sostenir l’insostenible benefici de la banca o de l’aristocràcia administrativa que copa consorcis público-privats en maridatge opac entre política i empresa, això no resulta tolerable

Moralment repugnant i econòmicament absurd. Perquè representa fer treballar més per menys (la qual cosa es tradueix en “pitjor”), tot fent recaure les culpes d’uns causants impunes (l’aristocràcia financera) damunt les esquenes d’un professorat abnegat ­–i cada vegada més indignat-, i perquè deixar de contractar els 1.500 docents que requereix el sistema significa pagar dues vegades. Pagar a un professorat que treballa per dos, mentre el docent aturat cobra un subsidi des de l’angoixa de la incertesa. El més raonable és que tots treballin per oferir al nostre alumnat una educació digna. I si no hi ha diners es busquen entre l’ampli frau de les nostres catalaníssimes elits que escamotegen els recursos col·lectius en el frau fiscal o remuneracions excessives de la classe directiva.

Aquesta exigència de presencialitat per part de la Conselleria és una absurda pèrdua de temps i energia. I està generant un esperit de revolta entre uns docents que se senten humiliats i indignats. Alguns estan plantejant desafiar el Departament tot celebrant les reunions ordinàries mitjançant l’Skipe, per demostrar que en una època on les noves tecnologies permeten racionalitzar la càrrega i estructura laboral, el més raonable és treballar des de casa. Perquè de fet, entremig d’una successió  d’agressions morals, els instituts són a punt d’ebullició.