Espai de Dissidència

Nota: Article publicat al darrer número de El Tafaner

Ara fa tot just un
any,  les autoritats monetàries europees
intervingueren l’economia de Grècia. Posteriorment, aquesta modalitat
d’immiscir-se en les sobiranies dels estats s’amplià a Irlanda i Portugal.
Mentrestant, la rumorologia de la premsa econòmica apuntava directament a una
sort similar per al cas espanyol. I, segons expliquen alguns eurodiputats que
paren orelles pels passadissos de Brusel·les, si aquesta encara no s’ha produït
és pel principi “too big to fail”, massa
massa monetària (la hispànica) per caure, és a dir, el risc d’un terratrèmol
econòmic arreu del continent.

Aquesta intervenció
va agafar el nom de “rescat”. Tècnicament parlant, es produeix quan el deute
públic de cada estat fa que sigui d’impossible retorn, i consisteix en un
préstec de divises a l’estat intervingut, a canvi d’un seguit de draconianes
mesures econòmiques. Molt resumidament, el Banc 
Central Europeu deixa diners, a interessos elevats, per tal de pagar els
creditors privats, a canvi de dràstiques retallades en despesa social,
desballestament de l’estat del benestar, desregulació laboral, reformes
involutives en el sistema de pensions, acomiadament de funcionaris i grans
onades privatitzadores.

No cal tenir un
màster en econòmiques per adonar-se que la recepta no funciona. O pitjor
encara, que això és com extreure un ronyó per curar un refredat. De fet, el
passat 5 de maig es va celebrar a Atenes una reunió secreta en què es
plantejava la sortida de Grècia del sistema europeu (és a dir, que abandonés
l’Euro). El juny de 2010, en la trobada a Sitges del club Bilderberg, sembla
que es plantejà la continuïtat de la moneda única europea en un context en què
els governs nacionals no disposen de la força ni la voluntat de controlar uns
assalvatjats especuladors financers. El cert és que, malauradament, aquesta
política d’especulació amb el deute públic, que apareix com una mena de tsunami
econòmic en les tèrboles aigües de la tempesta econòmica mundial, sembla una
oportunitat-excusa per imposar una agenda de reformes econòmiques cada vegada
menys oculta.

El problema
d’aquests “rescats”, és que no són cap novetat. Malauradament, hi ha
precedents. Els historiadors coneixem les causes, la crònica de les aplicacions
i les conseqüències. Pocs periodistes, tanmateix, recorden que la incipient
articulació institucional dels estats africans dels seixanta, quan el continent
emergia de la descolonització, fou avortada, els seixanta, pel deute públic i
les reformes a què va obligar el Fons Monetari Internacional. Algú poc sospitós
de revolucionari com el premi Nobel d’Economia, Joseph Stiglitz,
vicepresident  al llarg dels vuitanta i
noranta del Banc Mundial, confessava, no sense un sentiment de vergonya, les
absurdes mesures imposades als governs africans, que, més obeir interessos
inconfessables, sovint eren fruit de la retòrica neoliberal dels qui ostenten
el monopoli del pensament econòmic. Les conseqüències: una fallida econòmica,
administrativa, social i moral que llasta el futur de 800 milions de persones
ancorades en la pobresa.

El cas de
Llatinoamèrica, dels setanta als noranta, més ben conegut, resulta encara més
dramàtic. Naomi Klein, a la seva “Doctrina del Xoc” recull amb exactitud
l’esclat de dictadures militars, orquestrades des de Wall Street i l’escola
d’Economistes de Chicago, que empenyé als governs del con sud a desballestar
les institucions estatals, rebaixar impostos a les grans fortunes, endeutar-se
esbojarradament, i privatitzar fins les tapes de les clavegueres. El resultat:
un deute extern impossible de pagar. Tanmateix, i fins a finals del segle
passat, els governs es van entestar a pagar un deute injust i absurd, tot fent
caure dramàticament els nivells de vida. El cas d’Equador, per posar un
exemple, implicà que el propi govern, impulsà a la seva pròpia població a
emigrar a l’estranger amb l’objectiu de captar divises. Es diu que la meitat de
la població entre 20 i 40 anys acabà treballant en els sectors més precaris de
l’economia europea i nord-americana. Si fessim un símil amb la història antiga,
aquest fet recorda a la manera amb què l’Imperi Romà, exigia centenars de
milers d’esclaus per al seu sistema productiu com a tribut als pobles
conquerits. En el cas de l’Argentina menemista, quan s’albirava la fallida de
liquiditat que portava al “corralito” de 2001, en el moment en què l’economia
queia en caiguda lliure, els “experts” obligaren el govern a retallar
dramàticament la despesa pública a fi de pagar un deute impagable a interessos
de dos dígits. Un economista féu una metàfora molt il·lustrativa. L’avió perd
alçada, i per evitar que s’estavelli, el pilot apaga un dels motors. El cert és
que Amèrica Llatina només se’n va sortir en el moment en què deixà de pagar i
féu tot el contrari del que manaven “els mercats”. Per això tenen tanta mala
fama Correa, Chávez i els Kirschner.

El que es planteja
amb els països del sud d’Europa, és exactament el mateix que fracassà en altres
regions del món. Per tant, és obvi que només hi ha dues possibles hipòtesis per
a aquesta obstinada ànsia per aplicar polítiques desacreditades. La primera,
que els economistes influents són estúpids. La segona, que l’objectiu no és
“rescatar”, sinó “segrestar”. És evident que, malgrat que bona part de les
institucions econòmiques europees estan dirigides per una mena de “talibans”
neoliberals, la segona hipòtesi és la més versemblant. Atacar una economia
genera un increment de l’interès a pagar  (Grècia, Portugal i Irlanda oscil·len entre un
7-9% anual). I els polítics asseguren que cada estat privatitzarà, si s’escau,
a tots els seus ciutadans a fi de pagar a gent que no sap fer amb els seus
diners.

Orwell ja ens va
advertir de la manipulació del llenguatge com a instrument del poder. Els
anomenats “rescats”, no són altra cosa que “segrests” d’una societat per part
d’uns individus que no són “els mercats”, sinó gent amb noms i cognoms (per
cert, sovint d’heràldica hispànica com Botín, González o Brufau). És evident
que, en casos com aquests, potser cal aplicar “solucions islandeses”. O
replantejar de quina manera la societat es defensa contra l’atac de pirates,
encara que aquests es vesteixin d’Armani.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!