Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Nota: Article publicat avui al Diari de Girona.
L’apropiació religiosa de l’educació ha estat sempre una temptació perillosa. Ho certifiquen les mederses integristes del Paquistan on es memoritzen aforismes del profeta i es predica l’odi als valors il•lustrats. O l’obsessió talibana per abocar les dones vers l’analfabetisme. O la condemna de l’evolucionisme i la interpretació literal de la Bíblia imposada pels sectors més reaccionaris del cristianisme. Tanmateix, no importa tant els detalls de les religions com d’un estil de pensament que imposa la fe cega i acrítica damunt de qualsevol altra consideració i estén prejudicis i fanatismes per damunt de l’evidència.
La intel•ligència fracassada, en expressió del filòsof José Antonio Marina, consisteix precisament en la temptació d’abdicar de la capacitat de pensar per compte propi i siguin altres qui decideixin. Aquests grups, sovint amarats del pecat capital de la supèrbia, tracten d’apropiar-se de l’educació per modelar el pensament dels més joves i bastir així, en l’inconscient col•lectiu, una societat a la seva imatge i semblança
Aquestes reflexions inicials i provocadores sorgeixen en veure d’on surten i a qui beneficien les creences que en l’actualitat s’imposen (a còpia de llei i decrets) en l’educació del nostre país. “Qualitat, excel•lència, cultura de retre comptes, responsabilitat, direccions fortes, premiar resultats, castigar dissidències, cultura de l’avaluació” i altres termes similars presents als documents legislatius impulsats per un col•lectiu polític i social concret, pot sonar bé a molts. Tanmateix, tant el Conseller Maragall com el seu equip han llegit Gramsci i Orwell, i coneixen els mecanismes per assolir l’hegemonia ideològica i pervertir el sentit dels mots invocats. En realitat, aquest conjunt de paraules, repetides fins a la sacietat com mantres per laboratoris d’idees neoliberals en general i per l’IESE en particular, busca modelar la societat d’acord amb els seus inquietants principis i finalitats, i és per això que expressa la seva obsessió per controlar l’educació, considerat un camp d’experimentació a la recerca de polítiques que perjudiquen greument a escoles i instituts, a alumnat, famílies i professorat.
La provocació religiosa d’aquest article és que l’Institut esmentat, un espai on hi participen els grans admiradors de l’empresa privada, que es passen el dia exigint “flexibilitat” laboral i santificant l’empresariat, està vinculat a la Universidad de Navarra, i aquesta, a un grup religiós d’influència creixent al Vaticà, amb clara vocació de modelar l’economia i la societat, d’acord amb valors reaccionaris. En realitat, la panòplia de mesures contemplades a la Llei d’Educació de Catalunya i al seu Decret d’Autonomia reflecteixen els valors exposats pel “Camino” d’Escrivá de Balaguer. La societat ha de funcionar com una empresa, ha d’estar jerarquitzada, adorar els “líders”, premiar els escassos guanyadors i aplicar minidosis de caritat als majoritaris perdedors que facin bondat. S’han de fer escoles de primera, segona i tercera categoria per a una societat on cadascú, des de la resignació cristiana, sigui conscient del paper que un ésser superior (més humà que diví) li assigna en aquesta vida. L’alumnat ha d’aprendre a obeir per tal sigui un treballador submís a les jerarquies i acostumat a fer front a les proves que li demanarà la CEOE, o a veure’s sotmès a una absurda i fatigant sisena hora, veritable cilici incorporat a la pràctica educativa. L’escola, per tant, també ha de funcionar com una empresa, amb una direcció patriarcal amb la capacitat de col•locar una cinta blanca als docents que no comparteixin el conjunt de creences que amb tanta passió defensa el Conseller. La pèrdua i erosió constant de drets laborals, com els docents enviats arbitràriament a centres allunyats, o interins que passen a treballar a jornades d’un terç, les congelacions salarials, la pèrdua de la jornada intensiva de juny, l’increment de la càrrega de treball burocràtic inútil, les constants humiliacions a què els sotmet l’administració, esdevenen el sacrifici purificador que cal passar per aquest “camí” de santedat, el paradís neoliberal que ens prometen els neoconservadors del país, els partits servidors d’interessos econòmics ben organitzats.
Les creences en el seu paradís capitalista ens remeten a Hannah Arendt i la banalització del mal amb què incorren aquells marcats per la cobdícia. La política educativa dels darrers quatre anys han estat un cúmul de despropòsits que no busquen la qualitat, sinó la submissió i el sacrifici ritual. Potser per a molts dels que pontifiquen des de l’IESE (on s’han formulat i repetit fins a la sacietat aquestes idees) resultarà el “camino” a seguir, un trajecte que perjudica i beneficia els de sempre. Per a nosaltres, els docents, tradicionalment defensors de la raó il•lustrada (per això vam ser el col•lectiu professional que més va patir la repressió dels amics d’Escrivá de Balaguer durant la “cruzada”) és anar pel mal camí. Ho és per a la majoria, com també per a aquells que, des de la seva sincera religiositat van lliurar la vida per bastir un món més just i menys desigual.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“O la condemna de l’evolucionisme i la interpretació literal de la Bíblia imposada pels sectors més reaccionaris del cristianisme”. Aquests de l’Opus (i per extensió, els católics, apostòlics i romans), no els consideraria massa bíblics (prenen idees de la Bíblia quan els hi convé, però en deixen d’altres si ho troben convenient).
Hi ha altres corrents o denominacions cristianes que no creuen en l’evolucionisme (per exemple, els adventistes del setè dia, els testimonis de Jehovà i molts de la branca bautista i evangèlica, en general), i de ben cert que no tots es poden considerar reaccionaris, i ni tant sols “condemnatoris” de l’evolucionisme ni tant sols que vulguin “imposar” la interpretació literal de la Bíblia. També hi ha científics que no hi creuen pas en l’evolucionisme, i que pertanyen a alguna de les escoles de pensament anotades. De dogmes ja n’hem tingut masses, perque ara en volgem fer-ne més (sia o no “científic”). Atentament.
Lamento aquesta barreja que fas. Jo, absolutament laïc, estic a favor de la societat capitalista en allò que li és essencial. i com a funcionari docent estic d’acord amb la LEC, i penso que cal anar molt més enllà per aquest camí. Ja imagino que estic fora del mainstream funcionarial al que tu sembles pertànyer, però imagino que està bé que uns quants en discrepem.
Senzillament per una qüestió de respecte a l’usuari del servei educatiu, cosa que és força incompatible amb la funcionarització de la professió. Si no ho saps veure cada dia al teu centre potser ets cec.
És clar que per a mí, com a funcionari, aquest sistema és collonut. Però això no m’impideix constatar la seva ineficàcia flagrant.
Per tant considero el teu post, en allò que em toca, insultant. I extremadament demagògic. Suposo que ho puc dir.
“Qualitat, excel•lència, cultura de retre comptes, responsabilitat,
direccions fortes, premiar resultats, castigar dissidències, cultura de
l’avaluació”
si penses que això és una creença la contraria també ho seria que seria la teva m’imagino ja que de neutre no ni ha cap.
a més no entec quina és la que no t’agrada potser la de castigar dissidència ja que tenir una escola de qualitat i excel.lencia juntament amb la cultura de l’avaluacio que és posar notes del 0 al 10 a del molt deficient al excel.lent no em sembla malament és el que sempre s’ha fet. És tan simple com que si de 10 preguntes no n’encertes cap és un cate i si d’un dictat fas 10 faltes cada 100 paraules també. I el pobre nen ho ha de saber.
potser que com a funcionaris després de les oposicions no us han d’avaluar mai més cosa que no passa en l’escola concertada (ni en cap altre treball en l’economia real) que és on tothom vol enviar els seus fills quan té alguns diners igualment apuntar-se a una mutua de salut i uns pensions privades i mira que per ‘un capitalista’ pagar dues vegades pel mateix és contradictori amb les seves idees.
de totes maneres el conseller maragall està totalment legitimat per aplicar el que pensi oportú ja que els votants (concretament els vots) els respalden.
jo el que tinc clar és que vivim en una societat capitalista economicament i si no volem que els alumnes o més ben dit els (nostres) fills ja que aquests tipus de coses corresponen als pares més val que també tinguin una ‘moral’ capitalista que no significa deixar morir la gent al carrer de gana ja que si li apliques una de socialista senzillament seran uns fracassats en la vida economicament i vulguis o no sense diners o amb sous de misèria pq han de treballar repartin pizzes no seran gaire feliços a no sé que es dediquin a una vida de contemplació en un monestir ‘laic’ o socialista.