Espai de Dissidència

Efectivament, un tall de deu dies sense aquest dietari de confinament. Suposo que no tenia moltes ganes de dir gran cosa. Tampoc és que hagin passat fets extraordinaris, més enllà de poder sortir a córrer –estic en molt mala forma, i a la meva edat, les recuperacions costen més–. També podria dir que alguns articles escrits i publicats, i tasques més o menys quotidianes també influeixen en el buit. L’absència de relació social, que en alguns punts pot resultar una benedicció, també impacten a l’hora de tenir menys idees o a degradar-se la inspiració. En tot cas, les fases de desconfinament també han implicat anar a alguns comerços –com enyorava els sempre tan menystinguts botiguers–. Una classe de professor convidat a la UdG per a alumnes de pensament polític també ha absorvit bona part de la meva concentració. I ara, aquests dies de pluja acompanyada del silenci de diumenge a la tarda són capaços d’empènyer-me vers aquest estrany estat de saudade que porto incorporat al meu ADN. 

He tornat a la rostisseria del barri. Diria que fa com disset anys que hi vaig, dels quals els darrers dotze és regentat pel mateix noi. Ha estat un plaer recuperar la relació. Era inevitable la pregunta: “com ho portes?”. Normalment, la meva timidesa oficial no m’empeny vers aquesta mena de confiances. Suposo que en Joan, que inaugurava una barba de dies a mitges entre hipsterisme i estètica Miami Vice, també tenia ganes d’explicar-me coses. Em deia que, els primers dies eren força durs. Havia perdut bona part dels clients vinculats a les oficines que hi ha pel barri. Pel que fa a la resta, molts van trobar prou temps per cuinar a casa. A més, també havia reduït l’horari. A mesura que s’escolaven les setmanes, la gent torna a apreciar el menjar fet per professionals. A més, els seus preus, mantinguts fidelment, resultessin imbatibles en proporció a l’esforç i la poca traça de la cuina domèstica. 

“Les meves despreses fixes –lloguer del local, matèria primera, autònoms, impostos– són de 2.000 €”. No li he preguntat quan li queda, cosa que hagués estat d’una grolleria insuportable. Tanmateix, malgrat que sóc un escriptor amb escasses dots per a la imaginació, no cal ser un graduat en ADE per deduir que, amb els seus marges, amb prou feines es pot sobreviure. També puc pensar que mantenir el negoci obert no deixa de ser l’opció més lògica. Qui resisteix, té possibilitats de sortir-se’n. El que em va resultar escandalós és el que dedueixo deu representar el preu del lloguer d’un local que no crec que faci més de cinquanta metres quadrats, cuina inclosa. Precisament una de les mesures urgents hauria de ser suspendre, a fons perdut, el cobrament dels lloguers de locals comercials i habitatges principals. Al cap i a la fi, la renda immobiliària no deixa de ser el vestigi del rendisme feudal: una activitat parasitària que perjudica l’economia. No m’ha cansat mai de reclamar la regulació de preus en aquest àmbit. Algú, normalment amb patrimoni heretat, es dedica a viure sense treballar, aprofitant-se d’una situació de privilegi. Sol tenir tots els avantatges, –especialment quan les coses van bé i pot incrementar exponencialment els lloguers– mentre que corre relativament pocs riscos. Ja ho deien els anarquistes bakuninistes i col·lectivistes. Només és lícit aquells guanys obtinguts mitjançant el treball i l’esforç. En aquest sentit, tot recordant Proudhon (i Pi i Margall) la propietat (afegim, improductiva i especulativa) és un robatori. 

Que la rostisseria d’en Joan, la perruqueria d’en Jordi, o la papereria Stein (on, efectivament vaig anar a comprar quatre estris poc útils dijous) seria una catàstrofe que va més enllà dels implicats. Que una comunitat políticament articulada col·lectivitzés els grans fons voltors o imposés lloguers que impliquessin, com a molt, el 20 % de la proporció dels ingressos familiars, seria una benedicció. Des del punt de vista del més estricte capitalisme, seria una decisió virtuosa. Tots els anys que he viscut, amb totes les evolucions ideològiques que he experimentat no m’han fet canviar d’opinió. I és independent del que la gent es consideri d’esquerres, de dretes, d’amunt o d’avall. Els preus abusius són un robatori. Els patrimonis improductius són una immoralitat. Qualsevol retorn a la normalitat (per expressar-ho en termes comprensibles) ha d’implicar acabar amb aquesta anormalitat de gent que viu de l’extorsió aliena. Ho digui Proudhon, ho expressi Adam Smith o ho exigeixi Xavier Diez.  

Amb la pluja, avui no surto a passejar. Aquest matí he anat a comprar el pa –al mateix forn on compro des de 1994-. Fa fred i no estic massa inspirat. M’he passat bona part del dia exhaurint les darreres planes del llibre de Hariri “Sàpines, una breu història de la humanitat” (no us creieu el títol, té més de 400 planes), un exercici interessant que ha tingut la virtut de posar en crisi alguns dels meus coneixements i conviccions, que és tot allò que es pot demanar a un llibre. Escric des de la terrassa i penso sovint en Josep Pla, aquest descregut empordanès amb qui no sé com relacionar-m’hi. Portem gairebé dos mesos, i no sé què és pitjor, si allò que teníem abans, allò que tenim ara, o allò que tindrem demà. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!