Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

20 de juny de 2020
1 comentari

Ingrés Mínim Vital: un fracàs anunciat

Finalment, el Congrés espanyol va acabar aprovant l’anomenat ingrés mínim vital (IMV), una prestació per pal·liar una pobresa que no ha deixat d’expandir-se des que José María Aznar va ocupar La Moncloa. Objectivament, es tracta d’una bona notícia, una necessitat per a famílies que viuen en una situació desesperada i tan ben acollida per la demoscòpia que fins i tot PP i Cs s’hi han sumat.

No és cap mesura revolucionària. Forma part d’una llarga història d’iniciatives que han fracassat. Els precedents no conviden a l’optimisme. Un dels més coneguts és el sistema de Speenhamland, de 1795, quan algunes parròquies del Berkshire, espantades per l’extensió de la pobresa a Anglaterra, van crear un subsidi per a pobres. La idea inicial consistia a crear un salari mínim; tanmateix les pressions dels industrials van fer descartar aquesta opció. El sistema, complex i amb un seguit d’imposicions (cada parròquia decidia qui podia acollir-s’hi i qui no, hi havia l’obligació de no deixar el poble…), no acabava de rutllar. A més, l’extensió del capitalisme i la Revolució Industrial va conspirar fins a posar fi al sistema abruptament, mitjançant la llei de pobres de 1834, i es va crear una veritable catàstrofe humanitària de misèria i descomposició social que el mateix Engels va registrar en un valuós informe.

L’IMV està fet amb premisses semblants. L’èxit polític momentani respon a la urgència del moment en un estat caracteritzat, com ens recordava Vicenç Navarro, per un subdesenvolupament social atiat per una democràcia incompleta. En primer lloc, els requisits administratius i la complexitat tècnica resulten insalvables fins i tot per a aquelles persones amb estudis universitaris. El sistema sembla rígid. Només beneficiarà una petita part de les necessitats reals, i a més, discriminarà els pobres de les àrees amb major renda. La condicionalitat i la laberíntica normativa, i el fet que només inclogui 850.000 famílies dels 18,2 milions de llars a l’Estat (segons l’INE), és a dir, només un 4,7%, acabaran desacreditant la iniciativa. És més, segons el barem de la UE, la taxa de risc de pobresa a Espanya representa un 26,1% de la població. Que menys d’una de cada cinc llars pobres rebi un subsidi el desacreditarà, i més tenint en compte que només 100.000 famílies ho rebran de manera immediata.

És obvi que s’ha preferit l’IMV a l’opció que economistes i sociòlegs es plantegen com a més sòlida: la renda bàsica universal (RBU) incondicional, que permetria adaptar-se a les famílies a les contingències de la quarta revolució industrial i les incerteses de futur que l’acompanyen. Tanmateix, l’RBU és, sobretot, un antídot respecte al verí de l’explotació laboral. I precisament la universalitat la protegeix de les possibles crítiques i conspiracions en contra. Ha faltat valor i coratge. L’IMV és una mesura populista i poc pràctica. L’RBU és revolucionària, intel·ligent i, sobretot, necessària.

 

 

Nota: Article publicat ahir a l’edició nacional de El Punt Avui

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!