Espai de Dissidència

Finalment, el Congrés espanyol va acabar aprovant l’anomenat ingrés mínim vital (IMV), una prestació per pal·liar una pobresa que no ha deixat d’expandir-se des que José María Aznar va ocupar La Moncloa. Objectivament, es tracta d’una bona notícia, una necessitat per a famílies que viuen en una situació desesperada i tan ben acollida per la demoscòpia que fins i tot PP i Cs s’hi han sumat.

No és cap mesura revolucionària. Forma part d’una llarga història d’iniciatives que han fracassat. Els precedents no conviden a l’optimisme. Un dels més coneguts és el sistema de Speenhamland, de 1795, quan algunes parròquies del Berkshire, espantades per l’extensió de la pobresa a Anglaterra, van crear un subsidi per a pobres. La idea inicial consistia a crear un salari mínim; tanmateix les pressions dels industrials van fer descartar aquesta opció. El sistema, complex i amb un seguit d’imposicions (cada parròquia decidia qui podia acollir-s’hi i qui no, hi havia l’obligació de no deixar el poble…), no acabava de rutllar. A més, l’extensió del capitalisme i la Revolució Industrial va conspirar fins a posar fi al sistema abruptament, mitjançant la llei de pobres de 1834, i es va crear una veritable catàstrofe humanitària de misèria i descomposició social que el mateix Engels va registrar en un valuós informe.

L’IMV està fet amb premisses semblants. L’èxit polític momentani respon a la urgència del moment en un estat caracteritzat, com ens recordava Vicenç Navarro, per un subdesenvolupament social atiat per una democràcia incompleta. En primer lloc, els requisits administratius i la complexitat tècnica resulten insalvables fins i tot per a aquelles persones amb estudis universitaris. El sistema sembla rígid. Només beneficiarà una petita part de les necessitats reals, i a més, discriminarà els pobres de les àrees amb major renda. La condicionalitat i la laberíntica normativa, i el fet que només inclogui 850.000 famílies dels 18,2 milions de llars a l’Estat (segons l’INE), és a dir, només un 4,7%, acabaran desacreditant la iniciativa. És més, segons el barem de la UE, la taxa de risc de pobresa a Espanya representa un 26,1% de la població. Que menys d’una de cada cinc llars pobres rebi un subsidi el desacreditarà, i més tenint en compte que només 100.000 famílies ho rebran de manera immediata.

És obvi que s’ha preferit l’IMV a l’opció que economistes i sociòlegs es plantegen com a més sòlida: la renda bàsica universal (RBU) incondicional, que permetria adaptar-se a les famílies a les contingències de la quarta revolució industrial i les incerteses de futur que l’acompanyen. Tanmateix, l’RBU és, sobretot, un antídot respecte al verí de l’explotació laboral. I precisament la universalitat la protegeix de les possibles crítiques i conspiracions en contra. Ha faltat valor i coratge. L’IMV és una mesura populista i poc pràctica. L’RBU és revolucionària, intel·ligent i, sobretot, necessària.

Nota: Article publicat ahir a l’edició nacional de El Punt Avui

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!