Espai de Dissidència

El passat divendres, a l’Ajuntament de Llagostera, vaig ser convidat a presentar el llibre del meu col·lega, l’historiadors cassanenc Josep Maymí i Rich. Alguns mesos abans em va honorar demanant que li fes el pròleg, que reprodueixo a continuació.

Històries singulars d’un passat plural

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1107304683 0 0 159 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
p.MsoFootnoteText, li.MsoFootnoteText, div.MsoFootnoteText
{mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-link:”Texto nota pie Car”;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
span.MsoFootnoteReference
{mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
vertical-align:super;}
span.TextonotapieCar
{mso-style-name:”Texto nota pie Car”;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-unhide:no;
mso-style-locked:yes;
mso-style-link:”Texto nota pie”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
font-size:10.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-hansi-font-family:Calibri;}
/* Page Definitions */
@page
{mso-footnote-separator:url(“file:///C:/Users/Xavier/AppData/Local/Temp/msohtmlclip1/01/clip_header.htm”) fs;
mso-footnote-continuation-separator:url(“file:///C:/Users/Xavier/AppData/Local/Temp/msohtmlclip1/01/clip_header.htm”) fcs;
mso-endnote-separator:url(“file:///C:/Users/Xavier/AppData/Local/Temp/msohtmlclip1/01/clip_header.htm”) es;
mso-endnote-continuation-separator:url(“file:///C:/Users/Xavier/AppData/Local/Temp/msohtmlclip1/01/clip_header.htm”) ecs;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

En referir-se a la història local, Pere Gabriel ensalçava la tradició
francesa en aquesta matèria. Al contrari del que succeeix al nostre país, són
els historiadors veterans i consagrats, qui després de grans estudis en
recerques globals i transversals es dediquen a indagar sobre els fets crus i
concrets que ens ofereix el passat a escala reduïda. Era així com es conjuraven
el perill de superficialitat en la mirada a l’arbre sense tenir en compte el
bosc espès dels processos de canvi i continuïtat. Tanmateix, a casa nostra la
història local és la que es troba més a l’abast dels joves historiadors en una
nació on l’endogàmia universitària, la migradesa dels recursos i la
inexistència de centres de recerca potents que possibilitin la
professionalització als investigadors aboquen a estudiar allò més proper.
Evidentment, això deriva sovint en lectures anecdòtiques, en addicions de fets
inconnexos, testimonis sense una argila que permeti unificar-los sota
l’estructura d’un discurs sòlid, amb capacitat de formular bones preguntes i
aventurar respostes.

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1107304683 0 0 159 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
p.MsoFootnoteText, li.MsoFootnoteText, div.MsoFootnoteText
{mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-link:”Texto nota pie Car”;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
span.MsoFootnoteReference
{mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
vertical-align:super;}
span.TextonotapieCar
{mso-style-name:”Texto nota pie Car”;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-unhide:no;
mso-style-locked:yes;
mso-style-link:”Texto nota pie”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
font-size:10.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-hansi-font-family:Calibri;}
/* Page Definitions */
@page
{mso-footnote-separator:url(“file:///C:/Users/Xavier/AppData/Local/Temp/msohtmlclip1/01/clip_header.htm”) fs;
mso-footnote-continuation-separator:url(“file:///C:/Users/Xavier/AppData/Local/Temp/msohtmlclip1/01/clip_header.htm”) fcs;
mso-endnote-separator:url(“file:///C:/Users/Xavier/AppData/Local/Temp/msohtmlclip1/01/clip_header.htm”) es;
mso-endnote-continuation-separator:url(“file:///C:/Users/Xavier/AppData/Local/Temp/msohtmlclip1/01/clip_header.htm”) ecs;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Josep Maymí, malgrat la seva joventut, ha defugit els esculls que porten a
benintencionats historiadors locals al naufragi. Tot seguint el camí invers al de
la tradició deductiva i cartesiana dels veïns del nord, la seva àmplia
experiència en el període i el coneixement profund del territori que trepitja possibilita
que els viaranys inductius emprats ens condueixin vers un mirador on obtenir
una bona perspectiva del bosc català. També vers l’arbreda d’unes comarques de
Girona, que com ens recordava la doctora Rosa Congost a les classes, mantenen
una unitat sorprenentment homogènia. Potser és ofici, demostrat a bastament en
diferents llibres, articles i reportatges, encara que ben segur és també
l’experiència prèvia en l’emblemàtica investigació sobre els comitès de Salt i
Orriols, on, davant d’uns fets insuficientment explicats, o encara pitjor,
llegits des del prejudici ideològic,  va
saber treure suc de les contradiccions i paradoxes per explicar el que avui
encara resulta inexplicable –o inconfessable!-: les raons profundes de la
tragèdia, la guerra social dins la guerra civil.

Sostenia Paul Ricoeur que el deure de la memòria sovint és una
reivindicació de les víctimes d’una història criminal[1]. És així  com hem de comprendre el fenomen actual. Els
néts de les víctimes es rebel·len contra els silenci dels fills d’una generació
perduda sense pal·liatius, i sotmesa a un veritable estrès postraumàtic
col·lectiu. La dècada dels trenta del segle XX, amb la proclamació d’una
república amb grans esperances, el xoc amb la dura realitat d’una societat
dividida, i el curt estiu de l’anarquia –en
afortunada expressió de Hans Magnus Enzenberger- seguida per la guerra, la
derrota, l’exili, els murs del cementiri de Girona, i sobretot, el gran silenci
de l’infern franquista i l’oblit decretat del purgatori borbònic, fan d’aquests
anys un mite fundacional avortat. Mite fundacional avortat, perquè
l’experiència traumàtica de la guerra podria haver conferit la veritable
reconciliació que unifiqués una societat separada per abismes socials i
ideològics –mirem, sinó com el conflicte de la Secessió de 1861-1865 soldà la
identitat nord-americana-. Tanmateix, el desenllaç de febrer del 1939 (amb la
victòria dels nazis) esdevingué el preludi d’un llarg hivern on es covaren les
rancúnies i s’evidencià la fragilitat de la convivència. Tant és així, que la
convulsa dècada dels trenta, objectivament uns anys interessants, i per això
poc agradables de viure,  tendeix a ésser
idealitzada en l’imaginari col·lectiu per l’efecte del contrast franquista. La
necessitat de memòria històrica dels temps actuals, neix doncs d’un
ressentiment profund, que sura damunt els llots tèrbols de la restauració
monàrquica i la persistència dels insans equilibris de poder catalans, encara
farcits, tot parafrassejant una oblidada novel·la de Maria Mercè Roca, de
greuges infinits[2].

En aquesta nova obra de recerca, Maymí torna a córrer i saltar per un camp
minat. Burxar entre els silencis d’aquesta generació perduda, i encara més,
entre els dels seus fills, ensinistrats en l’art de patir amb boques closes la ignominiosa
criminalitat franquista, pot reservar sempre sorpreses. La història oral, a
més, és una font de primer ordre, encara que perillosa com un explosiu
inestable. Es pot sentir allò que no s’esperava, el relator pot restar massa
condicionat pel present, o simplement, i el més freqüent i interessant, que el
testimoni no s’adigui amb allò que els historiadors havien analitzat prèviament.
És per això que l’investigador, quan té un micròfon a la mà ha de tenir ofici,
i sobretot saber llegir les mirades i escoltar pacientment. Si aquestes
premisses es compleixen, el blanc i negre de les fotografies del relat històric
guanyen en cromatisme, i s’afegeix color i es dibuixen els contorns d’ombres
que permeten fer de la història local, una veritable història nacional
emmarcada en la universal. El llibre que tenim a les mans compleix aquesta
missió, i ofereix l’evidència que, malgrat l’especificitat de Llagostera com a vila
amb una història amb dinàmiques pròpies, també és un lloc al món, sotmès a la
lògica de país i societat. I tanmateix, Llagostera, més enllà d’un nom, també
són els noms propis, històries singulars que confereixen una pluralitat
d’experiències en allò que esdevè, per addició, una història nacional, amb les
pròpies contradiccions i paradoxes, encara que també amb llurs tendències, canvis
i continuïtats.

La dècada dels trenta, amb la República, la Revolució i la Guerra Civil són
un esdeveniment central de la nostra història, que exigeix un coneixement
profund per part de les noves generacions. Tanmateix, sense les microhistòries,
sense treballs de referència com el clàssic de  Ronald Frazer[3] esdevindrien uns
coneixements fats, continguts d’examens a superar i candidats a dissoldre’s en
la memòria. És per això que cal reivindicar 
la importància de llibres com el que tenim aquí. Aquells que fa
generacions duen la vila tatuada a la seva pell, aquells que tot just acaben
d’arribar i es desorienten en la geografia urbana, els qui encara han de venir,
difícilment poden restar indiferents a uns fets del passat adherits a les
llambordes que trepitgen, que encara marquen el present i condicionen els dies
a arribar. Els processos històrics no diuen res a les noves generacions sense
l’alè èpic de la història quotidiana, sense les històries particulars, amb noms
i cognoms, oblidats o encara presents en el record individual o col·lectiu. I
les alerten davant la perspectiva que ningú no resta aliè a les marees de la
història i que tota acció o omissió sempre té conseqüències. Al cap i a la fi,
la història, les històries, no tenen
sentit com a estudi aïllat d’un passat, sinó lligat al propi present, i també
com a aprenentatges vinculats al futur. Kropotkin, amb el llibre de capçalera
de molts llagosterencs recordats per Maymí, «La
conquesta del pa» recordava a la humanitat el dret a gaudir del que els
nostres avantpassats ens havien llegat en forma de coneixement acumulat, de
petites conquestes a la natura que ens servien per gaudir de la vida sense
haver de patir per la supervivència, si és que érem capaços de col·lectivitzar
les experiències de totes les generacions que ens precediren i posar-les al
servei del progrés i la cohesió de la societat.[4] És molt possible que
l’autor d’aquest llibre i la institució que l’edita no s’ho haguessin plantejat
així, tanmateix aquest és un dels seus danys (o guanys) col·laterals.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!