Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Llegir i rellegir els clàssics constitueix una assignatura obligatòria si hom pretén avançar en el pensament. Arribo a aquesta conclusió després d’haver mirat, per primera vegada el “Notícia de Catalunya. Nosaltres els catalans” publicada en dues versions prou diferents (1954 i 1960) i escrita per Jaume Vicens Vives, de qui enguany celebrem el centenari del seu naixement i cinquentenari de la seva mort.
Tot i conèixer prèviament les idees, per fonts indirectes, sostingudes per l’historiador gironí, la lectura del clàssic de la historiografia catalana no deixa indiferent. Més acuradament, diríem que no permet al lector que no l’acabi influint, ja sigui assumint o rebutjant les tesis defensades. És evident, que si ens el mirem amb una mirada crítica i una perspectiva contextualitzada veiem en ell els seus excessos interpretatius, fruit del projecte polític, diríem manifest ideològic, que empra la història per defensar una determinada concepció de poder.
Sense tants miraments ni prevencions, Vicens Vives i Notícia de Catalunya defensen una cosmovisió del país segons la qual les elits burgeses han de modernitzar una Espanya endarrerida i han de reivindicar els valors fallits del noucentisme. Tanmateix, rere aquests interessos intrínsecament de classe, (de classe fracassada) hi ha quelcom més.
Per començar, una idea de construcció dels mites nacionals (el català, home de marca; Catalunya, terra de pas; el seny i la rauxa; la idea d’una passió per la llibertat on es combina aventurisme amb conservadurisme; la passió pel treball; el Catalunya serà cristiana o no serà; l’aversió al feudalisme, deprés de segles on hi vam ser de ple). A continuació, els traumes no ressolts en el passat; el pactisme, el complex d’inferioritat davant l’imperi hispànic, la impotència d’assumir el poder (podríem parlar d’una carència freudiana?) Finalment, els eixos i tendències naturals catalans, allò que en més d’una ocasió he qualificat d’anarquisme conservador que ens caracteritza als habitants del país. I aquests són la tendència inherent a la revolució i les contradiccions del temperament català. I a partir d’aquí, algunes idees interessants sobre el perquè de l’arrelament de l’anarquisme a Catalunya (tesi desenvolupada sobretot pel deixeble de Vicens, Casimir Martí, historiador molt gran (en el sentit real i figurat) que va pubicar la primera tesi doctoral sobre aquesta qüestió el 1948.
En resum, malgrat que les idees de Vicens siguin conegudes, el “Notícia de Catalunya” (títol alternatiu a l’original “nosaltres els catalans” que la censura vetà) no deixa de sorprendre.
A més de les qualitats historiogràfiques, no es pot menystenir les qualitats narratives de l’historiador, un bon comunicador en tots els sentits de la paraula, tot i el mal caràcter que, diuen, el caracteritzava.
Un suggeriment als qui dissenyeu plans d’estudis d’humanitats. Organitzeu una assignatura, a primer de carrera, que es digui. “Lectura i anàlisi de clàssics”. Estalviarà molta feina als futurs historiadors.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A literatura contemporània II de la UOC es treballa aquest llibre, ja que suggereixes que podria formar part dels plans d’estudi.
Molt oportú el concepte d’anarquisme conservador que comentes. Crec que Vives no només caracteritza el poble català amb aquest tret, referint-se a la seva rauxa, sinó que a més d’alguna manera el rebutja com una de les xacres que no permetia que avances. A mi em va semblar massa estricte amb aquesta interpretació.
Salut!