Espai de Dissidència

Aquest passat Sant Jordi, vaig plantejar-me, com faig cada Diada, d’abstenir-me d’adquirir cap llibre. És un pensament recurrent aquests darrers anys, perquè sovint la festa la contemplo críticament, apta només per a aquells que només en compren  en aquesta data especial. Encara pitjor, i com a damnificat habitual, veig com Sant Jordi esdevé una mena d’espectacle només apte per a escriptors mediàtics, especialment aquells que disposen de programes a una TV3 que vergonyosament es dediquen a l’autobombo i autopromoció. Pitjor encara, la Diada més aviat funciona com a receptacle de les modes i dèries del moment, que darrerament podríem resumir en històries de sororitat impostada, romantització del victimisme, sensacionalisme periodístic i autoajuda camuflada. Només cal veure les llistes dels més venuts per adonar-se com l’alta literatura, l’assaig amb gruix intel·lectual o la poesia mínimament rellevant semblen desterrades d’un dia amb aglomeracions, cues, cultes a personalitats banals i excessos d’autocomplaença.

Sí… efectivament em vaig plantejar vaga de llibres, especialment quan ja no m’hi caben a casa, i tenint en compte que amb el meu vessant de crític contemporitzador implica que m’arribin les novetats a casa sense passar per caixa, vaig saltar-me les meves normes. En resum, sóc feble i vaig cedir a la temptació. Vaig anar a la parada de la Llibreria Les Voltes de Girona, i vaig tenir clar què demanava: Kennediana, de Vicent Pagès Jordà.

L’estiu passat, ho reconec, vaig perdre força temps a Twitter. Alguns comparen aquesta xarxa social amb el pecat capital de la ira, perquè certament actua d’estimulant negatiu generant malestar o irritació. No necessàriament. Depèn del caràcter i les circumstàncies de cadascú, dels perfils als quals segueixes, de les persones que coneixes directament, o amb qui et relaciones amb normalitat des de la virtualitat dels bits, sovint hi ha gent que aporta reflexions o suggeriments útils. I Pagès Jordà posseïa un d’aquests caràcters. Alguna vegada havíem intercanviat algunes paraules en menys de 280 caràcters. Tanmateix, vaig detectar un piulet molt metafísic i enigmàtic: “No blanquejarem la cendra”.

Amb Vicenç Pagès, ens coneixíem. D’una generació molt pròxima a la meva ­–era dos anys més gran que jo–, ja l’havia descobert des dels llibres i havia publicat alguna ressenya elogiosa al meu bloc (concretament de Els jugadors del whist). Com que la meva primera experiència bibliogràfica amb ell havia estat prou plaent, va ser dels pocs autors a qui, més o menys, anava adquirint les seves novetats editorials, que mai no decebien. Era un escriptor elegant, amb un d’aquests estils desconcertants en què amb una escriptura simple posseïa aquella estranya facilitat de descriure situacions complexes i ambigües. Per descomptat, també havia sabut retratar la meva generació, la dels nascuts durant la dècada de 1960, de manera precisa, i com havíem construït la nostra identitat col·lectiva en un contingent fronterer, d’enllaç entre dos móns massa allunyats en experiències col·lectives i cosmovisions.

Posteriorment, vam coincidir a la Universitat Ramon Llull. Compartíem claustre a la Facultat Blanquerna de Relacions Internacionals i Comunicació Audiovisual, i probablement alumnes de periodisme. Això implicava haver dinat amb ell algunes vegades i haver mantingut converses entre prosaiques i profundes a la cantina de la facultat. No era infreqüent, tampoc, trobar-nos al Mitja Distància que uneix Girona amb Barcelona. Fins i tot, una vegada vam coincidir a l’Ikea de Badalona, on vam refugiar-nos en la conversa literària per sobreviure a un element, el de la simulació de llars que no teníem, que ens incomodava. Li he d’agrair la paciència d’haver llegit la meva segona (i de moment, darrera) novel·la, Hotel California, amb una anàlisi generosa i cortès, mentre que havia de suportar les meves lectures heterodoxes sobre els seus textos.

Ara bé, més enllà de la relació personal amb algú que et feia sentir-te còmode (actuar amb aparença de simplicitat, i amb lectures complexes i minucioses de la vida i la literatura), li he d’agrair el seu paper de prescriptor de llibres. Les seves exemplars ressenyes a L’Avenç em van fer descobrir autors anglosaxons com Jonathan Franzen, Julian Barnes o la generació del Dream Team dels narradors britànics. Poques coses hi ha comparables a aquells lectors intel·ligents que t’obren les portes a autors que val la pena freqüentar. En una literatura com la nostra, on la crítica rigorosa sembla en vies d’extinció (i on s’han fulminat pràcticament els ja millorables suplements literaris), en Vicenç feia una feina heroica per llegir, entendre i fer entendre el bo i millor que es fa en literatura al marge de les modes, la sororitat impostada, la romantització del victimisme, el sensacionalisme periodístic o l’autoajuda camuflada. Per a ell, la literatura era una cosa seriosa, rigorosa, transcendent, capaç de millorar-te per entendre un món que, malgrat els anys acumulats, cada vegada em sembla més incomprensible.

Kennedyana em va durar dos dies i mig.  I això que anava a poc a poc per assaborir tots i cadascun dels mots. S’entén com una història que no requereix ser novel·lada, perquè la literatura no pot estar a l’alçada de les tragèdies shakespearianes de famílies com els Kennedy, amarats de tragèdia grega. L’obra pòstuma de Pagès Jordà concentra aquestes rares habilitats literàries en què la descripció de personatges extrems és narrada amb tots els ingredients literaris que requereix tota bona història amb les millors de les presentacions. El to, les mirades als personatges, la combinació dels punts de vista, els temps sincrònics, les digressions, l’exhibició de les seves tècniques literàries apreses i dominades en el que podríem considerar el cim de la seva carrera, em feien experimentar una enveja terrible. Probablement, Pagès Jordà ha estat el millor escriptor de la meva generació. La seva discreció personal, el seu relatiu allunyament dels mitjans i, probablement, un punt de timidesa envers les càmeres, no ens ha permès ésser del tot conscients del que hem perdut. I em pregunto si les seves obres no haurien de ser rellegides constantment per fixar un model literari que pugui il·lustrar noves generacions de lectors i autors.

Dies després de l’enigmàtica piulada, es va conèixer la seva mort, després d’una malaltia fulminant, que a pràcticament tothom va agafar per sorpresa. No blanquejarem la cendra, resava aquella mena de darrera declaració amb regust d’epitafi. La seva desaparició prematura ens va deixar trasbalsats. En una literatura amb poca autoestima i mínima capacitat de destriar el gra de la palla, no se m’acut altre homenatge de llegir-lo, d’assaborir els seus mots, la seva discreta ironia, l’arquitectura harmoniosa i funcional de la seva escriptura, com a testimoni del que hem perdut. No blanquejarem la cendra…

Nota: article publicat a Barret Picat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!