Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Com a historiador, resulta sempre difícil valorar la trascendència històrica d’un esdeveniment, el fet que precipita processos importants o que permet emergir corrents profundes que fins al moment havien restat larvades. El succeït al voltant de les consultes sobiranistes dels darrers dies, i les seves valoracions posteriors (com era de preveure, variades i contradictòries) mereix anàlisis acurades per no caure en les simplificacions que he sentit i llegit. La primera constatació és que no ha estat l’èxit que molts esperaven. La segona, que tampoc ha fracassat. El resultat, al cap i a la fi és gairebé el de menys. Més interessant ha estat el procés (com), les causes (per què) i les conseqüències (i després, què). Com a antic estudiant del COU, he requerit dels coneixements apresos pacientment sobre la tècnia del comentari de text, i sobre la gra quantitat de literatura llegida he hagut de destriar el missatge de les paraules, la realitat del desig, i sobretot, allò que el columnista no vol escriure ni dir, tot i que se li nota que quelcom estrany aleteja a la seva vora…
Primera conseqüència. L’independentisme ha mostrat la seva fragilitat (aquí no s’escau feblesa), car manté una certa tendència a un excés de sentimentalisme. I ja sabem que els sentiments ens impedeixen veure la realitat amb un mínim d’objectivitat. Això el fa manipulable i propicia que en les diverses disputes, obrin un terreny adobat per a l’oportunisme polític. Avui sentia Carretero, home perillós en el sentit que no té res a perdre ni tampoc té ambicions personals (cosa que el fa incontrolable) tot emulant a un Sant Joan Baptista que espera batejar un Messies que passi per Laporta (a qui per cert, molts mitjans han agafat gust a crucificar-lo). Un Laporta , tocat per la mà de la fortuna, carismàtic, intel·ligent, atractiu i amb una gran, immensa sort, encara que una mena de Berlusconi català en potència. Una República Catalana presidida per Laporta seria una societat fonamentada en valors neoliberals, desigual i despietada com els antics països comunistes, i amb una greu descohesió social.
Segona conseqüència. L’independentisme ha mostrat la seva fortalesa. Amb una encomiable capacitat d’organització s’ha guanyat la respectabilitat internacional i ha assolit una fita increïble: la seva normalització interna. Tant és així que fins i tot el propi PP català comenci a adaptar-se a una possible hipòtesi de canvi d’estat. Al cap i a la fi, en una república catalana no en dubto pas que els quadres populars (que en tenen molts i de ben preparats) s’adaptarien millor que avui dels qui aquest cap de setmana van suar tinta. Fins i tot, percebo símptomes de resignació entre els hispanòfils. A tall d’exemple, en Francesc de Carreras, que és un excel·lent catedràtic de Dret Constitucional, i de qui sóc un lector assidu (vaig fer servir el seu manual mentre estudiava dret a la UOC), sembla haver perdut la compostura, aferrat a aspectes constitucionals tècnics menors, tot obviant l’assignatura de Teoria del Dret, o la qüestió de la prevalença dels tractats internacionals (ONU) respecte la pròpia constitució.
Tercera conseqüència. Espanya passa per seriosos problemes de psicologia col·lectiva. Des del punt de vista del camp mèdic, la nació espanyola, addicta a allò que Víctor Alexandre en va dir la Cerrazón, la incapacitat empàtica davant la realitat plurinacional, passa per la fase de la negació. És el que se’n pot extreure de les reaccions de l’opinió pública i publicada. A banda d’això, està en una situació curiosa, i que no m’agrada gens. Jo també sóc espanyol, tant des del punt de vista tècnic com cultural; em sé de memòria poemes de Machado, m’encanta Joaquín Sabina, no em perdo cap columna de la Lucía Etxebarría o l’Elvira Lindo,i també he publicat en castellà. També em sento, una mica, de francès i italià. Per això, que els qui surten a defensar Espanya ho fan amb banderes de Falange, himnes franquistes i males maneres, crec que és terrible… I demostra que Espanya té problemes seriosos,… amb els nacionalistes espanyols. En altres termes, fins ara, els defensors de la unitat estan desarmats, desarticulats, sense ningú presentable que estableixi arguments de pes (que n’hi ha) per mantenir la unitat espanyola.
En resum. Ni èxit, ni fracàs, sinó tot el contrari. Una situació confusa. I una situació terrible per Espanya, incapaç de reaccionar de manera intel·ligent. Com a pacients en període de negació, miren cap a nosaltres quan el problema el tenen a dins, car ara es constata la incapacitat de defensar una Espanya democràticament, èticament, socialment, culturalment presentable.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Xavier,
aquesta és la clau de la qüestió. Tu dius que n’hi ha, i m’agradaria que me’ls explicitessis, perquè sembla que la majoria d’unionistes els donen quasi per obvis.
A l’hora de la veritat, i com reflecteix l’enquesta de la UOC, es limiten a defensar la unitat de l’Estat Espanyol, irònicament, per motius sentimentals, mentre que els partidaris de la independència també en tenen d’econòmics, socials, etc.
Per això temo que la negativa a entrar en el debat es deu a aquesta manca d’arguments per part dels unionistes, mentre que un dels èxits del 13-S i del 13-D (i els que vinguin) és obligar als unionistes a mullar-se, ara o en un futur ben pròxim.
Jo encara espero un sol argument seriós pel qual als catalans ens convingui la dependència més que no pas la independència.
Per cert, que tu siguis (o et sentis) espanyol, i català al metix temps, en la hipòtesi d’un Estat català es podria resoldre senzillament amb la doble nacionalitat, ja que seguiria existint un Estat Espanyol. Al meu entendre, un problema mínim comparat amb la no-existència d’un Estat català per als catalans.