Espai de Dissidència

Joan Mena Arcas, No parlaràs mai un bon català. Les mentides sobre la immersió lingüística, Eumo, Vic, 2022, 193 pp. 

 Si féssim l’esforç de tractar amb el màxim d’objectivitat la qüestió de la immersió, potser hauríem de recórrer al terme “confusió”. Ara per ara, més enllà de triomfalismes en què ja no creu ningú i una certa addicció a la catàstrofe instal·lada entre una part substancial del catalanisme, resulta extremadament difícil localitzar el punt on ens trobem. 

Més enllà d’una descripció rigorosa que puguin fer professionals de la sociolingüística, és cert que l’ús i abús polític de la qüestió, la involució democràtica espanyola, la degradació social catalana, la crisi global i sistèmica i les grans transformacions educatives, socials, culturals i comunicatives ens impedeixen veure-hi clar, amb nitidesa ni interferències la magnitud del problema, la ubicació precisa d’allà on som, la planificació del viatge d’allà on volem ser. 

Sobre la immersió, una qüestió pràcticament somorta poc després de la seva aplicació (i probablement quan aquest procés funcionava millor, lluny dels focus mediàtics, mentre avançava a una (limitada) velocitat de creuer, les coses es van començar a espatllar amb el tombant del segle passat. Podríem parlar de diversos factors que hi van intervenir en aquest procés: la simulació del procés, que va arrencar bé i que es va deteriorar en base a un manteniment negligent; el gran projecte aznarià de renacionalització espanyola d’acord amb els paràmetres franquistes i d’influència dels seus grans ideòlegs de referència: Onésimo Redondo i José María Pemán, i, per acabar-ho d’adobar, una certa reguetonització de la cultura popular, incompatible amb l’esperit noucentista i de vocació continental que sempre ha inspirat els catalanismes. 

Joan Mena, probablement un dels diputats més honestos del nostre país, que ha viscut com a alumne, com a mestre, i finalment, com a polític, probablement ha contemplat amb estupor aquesta magnitud de la tragèdia en què ha esdevingut un dels consensos bàsics i tradicionals d’una sempre fràgil societat catalana. Ben segur, la fàbrica de mentides que representa la premsa madrilenya, que comparteix Spin Doctors amb l’establishment polític i empresarial, el deu haver traumatitzat. És molt dur haver de barallar-se per demostrar que dos més dos fan quatre, per defensar l’obvietat, per haver de rebaixar-se a rebatre mentides elementals que repeteixen mil i una vegades per hora aquells que volen fer servir el català per fer baixa política. 

Un llibre com aquest, que sembla que s’està venent força, probablement no podria ser escrit per algú altre com Mena. En el fons, Mena no és un escriptor, sinó tres, de la mateixa manera que No parlaràs mai català no és un sol llibre, sinó que s’encabeixen diversos volums dins les poc menys de dues-centes planes d’aquest assaig. Escriu el Joan Mena que escriu des de la subjectivitat vivencial d’alumne i professor que passa per les vicissituds de les segones generacions de nous catalans (en termes del tan enyorat Paco Candel) que relata la Catalunya de la post-Transició, aquella època pujoliana de la reconstrucció democràtica i nacional. Des d’aquest punt de vista, l’autor fa un discurs emocional amb el qual podem empatitzar fàcilment aquells que vàrem viure aquell país llunyà (és el meu cas), i, per contra, costarà molt més que sigui entès per les generacions que tracten d’imitar el contorsionisme de la cubanocatalana Chanel i el seu Slomo. En el primer cas, com ell mateix ens explica, hi ha una connexió peninsular, també pel que fa a la cultura popular, amb les referències al flamenc; en el segon cas, la cultura llatina, la “reguetonització”, provinent d’Amèrica, ja no té aquella connexió que Mena i jo mateix (encara que altres autors com Pérez Andújar o Manolo Vázquez Montalbán) teníem per cronologia i context. 

El segon autor i el segon llibre és el Mena acadèmic, quan ens recorda i divulga les principals teories de la sociolingüística i ens confronta a una mena d’arqueologia de la immersió, recordant el principal model de referència, el quebequès, en el qual els impulsors de la immersió catalana es van inspirar (potser hagués mancat alguna referència al model israelià, que molts dels actors dels anys setanta i vuitanta també admiraven). En aquest sentit, aquesta és una part que desperta més interès de caràcter tècnic, potser representa la part més pedagògica i científica, entenc que necessària i pertinent per a algú que vol reivindicar la tesi central del llibre: la defensa del sistema i la petició sincera (i ara per ara, complicada) de despolitizació de la llengua.  

La tercera, potser la del Mena diputat, potser és la (involuntàriament) més fosca: l’exposició de la dimensió històrico-política de la qüestió, on trobem un autor nostàlgic, abraçat desesperadament al concepte “un sol poble” representat per l’abraçada Pujol-Candel. Un somni de cohesió social fet miques per la piconadora de carn humana i de projectes compartits que comporta el Madrid actual i el terrible gir reaccionari que ha assumit Espanya. I ja sé que l’autor no estarà d’acord amb mi, que ja va fer anys que vaig abraçar la fe del pessimisme i que em va anar ofegant, ja fa molts anys, els meus elements d’identitat espanyola. Tanmateix, albiro un futur negre que ha empès bona part dels catalans vers l’independentisme, perquè anar de bracet de l’Espanya actual, la de matriu castellana i esperit inquisitorial, ens duu vers l’abisme i el No Future que bramaven els Sex Pistols. 

Per tant, el No parlaràs mai un bon català és alhora una crònica sentimental, un tractat de sociolingüística i un llibre d’història immediata, útil per als historiadors del futur, que s’acompanya d’una anàlisi sociològica judicial i un poema de desamor desesperada: la de la creació impune del relat entre el revival feixista de l’ayusisme-C’s-Vox i l’oportunisme desmenjat i de baixa volada del PSOE. 

Ens trobem davant d’un llibre honest, com ho és probablement el seu autor, representant, en bona mesura d’aquell espai benintencionat (i de vegades, una mica dogmàtic) que va representar el PSUC de La festa del treball de fa dècades, quan el tot-està-per-fer-i-tot-sembla-possible semblava rutllar i podia resultar convincent. Un espai que, tanmateix, va acabar cometent el pecat de la ingenuïtat (subscriure el Pacte Nacional de l’Educació va ser un dels errors inexplicables que va cometre una esquerra del qual mai no s’ha recuperat). Un espai que, malauradament, sembla en extinció. 

Un llibre honest, i un llibre valuós, perquè conté molta veritat, i la credibilitat que transmet el seu autor. Lamentablement, no cal ser habilitats profètiques per concloure que no arribarà a qui hauria de ser el seu receptor principal: els manipuladors de l’opinió pública que fan servir la qüestió del català com els alemanys s’inventaven els greuges a la població alemanya dels sudets txecoslovacs. Com explicava Georges Brassens, en versió de Paco Ibáñez no hace falta saber latín / pues ya sé bien cual será mi fin / en el pueblo se empieza a oir / muerte, muerte al villano vil. El desmantellament de la immersió és un projecte planificat de fa molts anys, paral·lel a la renacionalització espanyola i la clara voluntat de destrucció de la plurinacionalitat. En qualsevol cas, el llibre és una valuosa aportació al debat públic, malgrat els malgrats. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!