Espai de Dissidència

Dijous passat vaig conèixer la notícia de la mort de Madeleine Z. El cas semblava un d’aquells en què es posava debat la qüestió de l’eutanàsia, perquè tot indica que Madeleine, a qui feia anys se li havia declarat una malaltia degenerativa, havia rebut ajut extern per presentar la seva dimissió en aquest món.
Tanmateix, el cas em va cridar l’atenció pel propi personatge. La protagonista d’una de les primeres cançons, Madeleine que vaig aprendre de Jacques Brel.
Va ser quan feia el tercer de BUP nocturn. La professora, una noia jove intel·ligent i decidida ens feia classes de francès.

Habitualment, com a activitat complementària lúdico-educativa, ens posava discos de Jacques Brel, Georges Moustaki o Brassens. Corrien els primers anys dels vuitanta, i encara la cançó francesa mantenia un prestigi elevat. Aquelles classes, en aquella època en què els alumnes escoltàvem els professors ens van estimular molt, primer per sentir una certa passió francòfona, segon, per apreciar el goig d’aprendre.
Han passat els anys, i després d’haver assolit un nivell suficient de francès, descobrim sedimentada a la memòria aquella tonada ràpida i irònica d’un Jaques Brel al qual una noia havia deixat plantat amb lilàs a la mà. Una història que nascuda d’una contrarietat, acaba essent divertida. Qui això escriu desconeixia l’existència d’aquesta Madeleine de la cançó. En llegir en profunditat l’article que El País li dedicava, vaig descobrir la vida d’una dona marcada per la tragèdia. D’origen jueu, els seus pares van ser deportats i gassejats a l’Alemanya Nazi, va ser internada en un centre de menors, va tenir un primer matrimoni dissortat. Malgrat això, va saber sobreposar-se i portar una vida intensa i eixelebrada. Al cent per cent. És per això que Madeleine no va estar disposada a viure només a mitges.
Descansi en Pau.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!