Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Article Publicat ahir a El Punt
«La policia mexicana no és corrupta, és obertament
delinqüent», afirma Robert Kaplan en un llibre de viatges. Potser
exagera, tanmateix ajuda a reflexionar sobre el que passa quan es
confonen interessos privats amb públics, o com els abismes de
desigualtat es tradueixen en corrupció transversal. En una direcció
similar, estranya no sentir a parlar de màfia espanyola quan el conjunt
de l’economia submergida a l’Estat representa, segons un informe de la
Unió Europea del 2002, el 23% del PIB, només a quatre punts d’una
economia italiana on el crim organitzat ha estat retratat amb detall
pel cinema i la literatura. La diferència, en tot cas, és que la
diversitat de màfies italianes, centrades principalment en negocis
immobiliaris, representen un estat, paral·lel i en contra de l’oficial,
mentre que a Espanya costa de diferenciar entre grups enriquits de
manera opaca, i l’actuació legal de determinats grups econòmics,
emparats pel poder polític i mediàtic, l’actuació del qual sembla
dirigida a acumular els beneficis dels uns a costa del benestar comú.
No cal tenir gaire memòria per recordar el darrer episodi de l’enèsim pelotazo
amb què determinades elits s’han apropiat impunement els drets
inútilment reconeguts a la Constitució. És més que sospitós comprovar
que en els temps de la bombolla immobiliària l’habitatge protegit
minvava en la mateixa proporció amb què els preus s’enfilaven, mentre
que en plena crisi de sobreproducció i sobrepreu ara siguin les
administracions públiques les que corrin a construir habitatge
semisocial a preu elevat. És evident que l’acció actual serveix
idèntics interessos que l’omissió anterior, i previsiblement futura:
afavorir constructors i fer dels usuaris un mercat captiu. De la
mateixa manera, l’estat va actuar amb deshonestedat a mitjan anys
vuitanta quan el ministre socialista Boyer va liberalitzar els lloguers protegits i va enviar milions de persones a la selva del sistema hipotecari. L’especulació desaforada, el «mobbing
immobiliari», i l’escalada inaudita de preus va forçar molts llogaters
a esdevenir propietaris endeutats en contra de la seva voluntat.
Tanmateix, ningú no recorda que aquesta mesura legal va obrir la veda
per als financers i especuladors que avui exigeixen la socialització de
les seves pèrdues.
Malgrat que Espanya té un nivell de riquesa
considerable, l’absència d’un estat del benestar garant de seguretat
laboral, econòmica i de serveis a espanyols i catalans representa una
de les principals vies de negoci per als principals grups econòmics del
país. La intempèrie de milions d’individus és generadora dels beneficis
econòmics d’uns quants. Pressiona a la baixa salaris i condicions
laborals de la majoria. Això fa que la principal indústria hispànica
sigui la «ramaderia ciutadana», on determinats sectors empresarials
munyen despreocupadament usuaris i treballadors. L’herència franquista
implicà un subdesenvolupament social, tal predica en el desert
socialdemòcrata hispànic l’insistent Vicenç Navarro, en el sentit que
va deixar una sanitat i educació en mans privades, mentre que les
públiques havien estat sotmeses a una desnutrició financera endèmica.
Algun outsider com el valent Ernest Lluch va imposar, en contra
de l’opinió majoritària del seu partit, la universalització de la
sanitat, i mobilitzacions socials van provocar una expansió
quantitativa i qualitativa de l’ensenyament públic. Tanmateix, els
processos de globalització han servit de perfecta excusa per tornar les
coses al mateix punt de partida. Deteriorament lent i inexorable de les
polítiques de benestar. Els monopolis empresarials han actuat de manera
molt similar en una confusió d’interessos privats i públics, on
sovintegen els cognoms de la dictadura. El mateix estat sembla el
primer impulsor de l’economia submergida. Només cal veure les reformes
laborals que han fet del recurs excepcional del treball temporal la
norma, els falsos autònoms, la llei de dependència o la inoperància de
les inspeccions de treball.
Malgrat haver-hi recursos de sobra,
Espanya no té un estat del benestar. Un model nòrdic hauria estat
contrari a la filosofia política i la tradició social espanyola,
fonamentada en abismes de desigualtat consolidats pel franquisme i
legalitzats per la monarquia, perquè hauria generat igualtat social. El
dèficit de polítiques compensatòries, l’absència de l’estat del
benestar és el que millor s’adiu a la voluntat d’unes elits caciquils
que es consideren titulars de l’estat. A la pràctica, ningú no ha estat
capaç d’oferir altra cosa que regals a canvi de vots. S’ha instaurat un
estat del malestar, que la crisi posa al descobert, i que cerca la
submissió dels més vulnerables per al manteniment estricte de les
jerarquies socials. Quan els interessos públics estan subjectes als
privats, la frase de Kaplan resulta inquietant.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
On la prioritat política ha estat crear la despesa per la despesa de forma desproporcionada a l’economia real , inflant les càrregues públiques superficials e irracionals per acabar augmentant-les i convertint-les en cròniques que acaben per aufegant la viabilitat de qualsevol economia.
En el país de l’economia del bon clima, de la festa continua i de major consum d’estupefacients il.legals, crea una necessitat crònica que és retroalimenta, per a soportar aquesta base cultural, que a la vegada és la principal font de l’economia submergida que junt a una direcció política estatal irracional de la despesa que no va encaminada a la productivitat de l’economia real, esdevé caníbal de l’economia real, li resta tota possiblitat a l’economia productiva de sobreviure en condicions normals alhora que promou el negoci bassat amb la fuga de capitals.