Espai de Dissidència

Dubto que a hores d’ara, tret d’algun addicte a la premsa rosa, no es contempli un altre escenari polític que uns Països Catalans organitzats entorn d’un sistema republicà. La qüestió seria de quina manera repartir un poder que, com en el seu moment ja van preveure els pares de la pàtria americana, hauria d’estar al màxim de repartit per institucions que es vigilen constantment per evitar la temptació de l’autoritarisme. Es tractaria d’acordar allò que en dret constitucional se’n diu república presidencialista, parlamentària o mixta.
Personalment seria partidari d’un poder descentralitzat, amb el màxim de mecanismes de democràcia directa i ple de mecanismes de control respecte a qualsevol excés. De la mateixa manera caldria evitar que les maquinàries dels partits polítics impedissin els debats ideològics, o caldria buscar mecanismes per impedir el seu finançament per part d’interessos privats, de classe o empresarials.
El més just seria buscar una presidència de república, independent dels partits, que fes un paper d’arbitratge i representació, triat per sufragi universal majoritari a doble volta i amb un mandat independent del parlament. Un Parlament conformat per diputats triats en llistes obertes en regions àmplies i sistema proporcional sense llei d’Hont, que pogués proposar diversos candidats a primer ministre, i que hauria d’ésser triat també en eleccions majoritàries a doble volta. Ara bé, a aquest sistema relativament convencional afegiria uns quants “tallafocs” democràtics.

En primer lloc, obligaria a què qualsevol llei orgànica hagués de passar necessàriament per referèndum, i que hagués de comptar, per a la seva aprovació, d’una majoria absoluta del cens. El mateix per als “decrets lleis d’urgència”, tot i que en aquest cas donaria un any de termini per a la votació. Introduïria la possibilitat que, amb un 10% de signatures del cens electoral, es poguessin convocar referèndums revocatoris del president de la república o primer ministre a meitat del mandat, com fan altres països, i el més important, per a les lleis de pressupostos caldria nomenar a un nombre de “diputats” per sorteig, que representessin al voltant del terç o la meitat del Parlament” entre els ciutadans majors de divuit anys i capacitats per seguir el debat parlamentari a fi que poguessin fer les seves aportacions.
I el que considero la principal novetat respecte als sistemes polítics, nomenaria un “senat” nacional, amb senadors nomenats per un temps determinat, mitjançant sorteig entre els ciutadans majors de divuit anys i amb prou capacitat intel·lectual, i assistits per advocats i personal tècnic, que hauria de servir per controlar el Parlament, per refrendar o vetar les lleis i decrets sortides del Parlament. D’aquesta manera es podrien frenar moltes de les iniciatives poc transparent o per evitar aquesta mena de “polítiques valentes” que consisteixen en què el govern actua covardament tot perjudicant els interessos del ciutadà comú enfront de les grans corporacions i interessos empresarials. El senat, dons, hauria d’esdevenir el gran “contrapoder”, com ho serien els ciutadans en consulta política habitual.
Finalment, i pel que fa a la constitucionalitat de les lleis, també nomenaria un trinunal constituciona exprés per a cada cas, amb un nombre petit de membres, triats per sorteig entre els catedràtics de dret constitucional o presidents dels col·legis regionals d’advocats, per assegurar la independència política dels partits.
Pel que fa a nivell municipal, és evident que caldria potenciar els mecanismes de participació directa en els afers municipals dels ciutadans, de la mateixa manera que no fóra una mala idea fer una mena de “servei ciutadà semiobligatori” de cada ciutadà en alguna part de l’administració; des de les regidories, consells escolars o veïnals, a, com ja hem dit, tribunals populars o senat.