Espai de Dissidència

En aquests darrers anys, m’estic sorprenent a mi mateix de com evoluciono ideològicament. En circumstàncies normals, passada ja la quarentena, hauria d’esdevenir més assossegat, més flexible, més comprensiu amb les febleses humanes, més moderat, més conservador.
Imagino que sóc d’aquelles persones que, pel fet de pensar en termes morals, no puc restar indiferent davant la injustícia. Més que mal temps per a la lírica, aquests són anys per a la pornografia econòmica. El que diuen que és una crisi, i que no representa una altra cosa que una refeudalització d’occident, fa que, com a historiador observava amb una certa distància, fa que se m’acceleri el cor i em vinguin desitjos de veure en Santiago Salvador entremig del club Bildenberg, Mateu Morral tractant els representants de l’FMI com es mereixen o de trobar Durruti per l’hotel Mandarín, tot fent expropiacions revolucionàries.
Aquest matí pensava en el vell eslogan previ a la revolució del 36. “La terra per a qui la treballa”. Malgrat he passat molts anys estudiant els moviments socials ha estat aquest matí quan se m’ha encès el llum.
Fins abans de la guerra, la terra era la veritable base de la riquesa, el bé més preuat, el que permetia restar a la frontera entre la supervivència i la marginalitat. El seu control, doncs, era clau per a l’estructura social i per a qualsevol esperança de prosperitat. En aquest sentit, el latifundi, el latifundista i el latifundisme, és a dir el parasitisme i el paràsit que la controlava mitjançant un robatori del passat, amb la cooperació necessària d’un estat submís als poderosos, cometia un acte de violència. “La terra per a qui la treballa” era el pas necessari per a establir una societat més justa. Perquè, a qui importa la prosperitat si aquesta se centra exclusivament en una minoria?
Per bé o per mal, avui dia la terra ha deixat d’ésser central en el control social, tret que aquesta esdevingui font d’especulació. La marginació dels pagesos és una constatació. Avui és l’empresa la principal font d’activitat econòmica. I és el capital el principal factor que implica l’asimetria. Si ens escandalitzem amb el latifundista (algú que s’enriqueix explotant camperols sense terra) ens hauríem d’escandalitzar davant d’aquelles empreses els propietaris de les quals són gent que en sa vida ha tirat un pal a l’aigua. Gent que seu en un consell d’administració a cobrar sense preguntar com s’ho ha fet un administrador acostumat a robar. Parlo, és clar de les grans empreses, car petits i mitjans empresaris sovint són gent autoexplotada.
En aquestes circumstàncies on les esquerres amaguen el seu cap al wàter de la història, on els activistes semblen més preocupats per les revolucions llunyanes, o defensar barbuts de hamàs, cal ser contundent! En períodes com l’actual, en què els rics ens roben, ens ataquen, se’ns pixen a sobre, i a sobre diuen que plou. Cal dir prou! L’empresa per a qui la treballa. És a dir, clar i català, els sindicats han de deixar de dir collonades, parlar de salaris o condicions. Han de reclamar (i propiciar) l’expropiació i col·lectivització de les grans empreses, dels grans patrimonis, i dels diners d’aquests que se’n diuen “inversors” i que no són altres que xoriços aprofitats. Els deu milions d’euros anuals de Mourinho estaran millor emprats si es fan empreses col·lectives de jardineria, tot donant feina, per exemple, a 700 jardiners. Els deu milions de la casa reial estaran molt millor entre pensionistes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!