Espai de Dissidència

Una de les meves lectures d’estiu ha estat el llibre de Gustave Flaubert L’educació sentimental, traduïda per Lluís Maria Todó. Els clàssics, és el que tenen. Esdevenen petits referents ancorats en una determinada època, malgrat la seva intrínseca atemporalitat. Un petit plaer i un desconhort encomanadís.
Ja fa anys em vaig llegir Madamme Bovary. Potser aleshores sentia menys el ròssec dels anys i la descripció filosòfica d’uns personatges assolats per llurs misèries no colpia tant com ara, quan la perspectiva del temps, de les coneixences i les autoconeixences, no m’afectava tant. L’educació sentimental, obra amb uns primers capítols escrits en la joventut de l’autor francès, i refeta de dalt a baix en plena maduresa literària i decadència física, exhala pessimisme i desolació entre unes planes on es recrea en una colla de personatges volubles i amorals.
El que comença com una simple història d’un enamorament romàntic entre el protagonista i una dona feliçment casada, va embolicant-se en el retrat d’una època i una classe que flirteja tothora amb els límits de la moral, i juga a ser revolucionària al París de 1848. Tanmateix, com passa sempre, quan arriba l’hora de la veritat, la posició, l’estatus i l’aparença acaben dominant qualsevol instint. I amb una coherència envejable es passa de revolucionari a reaccionari amb el mateix discurs i posat.
Ja sé que sóc políticament incorrecte. Tanmateix, després de llegir Flaubert arribo a la conclusió que hi ha una educació “low cost” per tal que les masses no pensin, mentre  que els destinats a manar i gaudir de l’existència els fan llegir Flaubert, com Tolstoi, Dostoievski o tants d’altres que actuen d’autèntic GPS per la difícil geografia de l’ànima. Alta cuina entremig d’un creixent fast food educatiu que malparla de llibres gruixuts i professors que gosen parlar als seus alumnes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!