Espai de Dissidència

Comentari del llibre de Richard Sennet; El artesano. Anagrama, Barcelona, 2009, 405 pp.

He de reconèixer que Richard Sennet ha esdevingut un dels sociòlegs que més he llegit en els darrers anys. També he de reconèixer una certa influència seva en el meu pensament, i l’ús de moltes de les abundants metàfores que utilitza a la seva obra, amb treballs tan importants com “El respecte” o l’erosió del caràcter”.
Sennet té l’habilitat de fer reflexionar sobre allò que ens sembla evident, i que no ho és tant. Ens fa qüestionar la manera sobre com les transformacions socials dels darrers temps representen una apropiació del progrés econòmic i teconlògic per part de les elits, i una expropiació del temps i la dignitat de la majoria.
Les seves reflexions sobre el treball són impactants. En un període de modernitat líquida, en termes baumians, ens assistim al procés de penalització del treball, no únicament com a activitat física, sinó també espiritual. La globalització ha culminat allò que bona part de les ideologies del domini han tractat de fer. Reduir el treball a una activitat sense prestigi, una maledicció bíblica, un espai d’alienació.
Contra corrent, Sennet qüestiona els profetes de sí mateixos i reivindica el treball ben fet, estable, gratificant i espai d’orgull personal i col·lectiu. Per a això, utilitza la metàfora de l’artesà. Aquell que aprèn un ofici, després d’una llarga preparació (la llei de les 10.000 hores) fins que, a partir d’una rutina que fonamenta la seguretat, va innovant. Així, un metge de família, un concertista, un paleta, un mestre, un fuster, són figures que compleixen aquesta estructura mental que representa el domini sobre l’espai i la conquesta de la voluntat, la dignitat i el reconeixement.
Contra corrent, Sennet qüestiona aquells que pretenen convertir el treball en una mera activitat econòmica i als treballadors persones alienades i precàries, sotmeses a la necessitat d’anar canviant d’activitat cada dos per tres. Aquesta idea únicament respon a l’objectiu de fer els treballadors gent completament dependent del poder, incapaç de prendre decisions per sí mateix, i paralitzat per la inseguretat. Sembla una paradoxa, tanmateix, aquells que parlen d'”emprenedors”, el que volen és, tot trencant la seguretat personal i econòmica de l’individu, induir la societat vers un nou feudalisme on les corporacions, les multinacionals, les petites i mitjanes empreses dependents, formin part d’una xarxa de vassallatge destinada a alimentar de beneficis els més poderosos.
Contra corrent, Sennet qüestiona les creences que imbueixen els nostres polítics i intel·lectuals. La rutina, generera estabilitat, seguretat, disciplina,… tot plegat les bases de la innovació. El treball manté una funció social, molt per sobre de la dimensió econòmica, que no se li reconeix. Precisament, aquest no reconeixement, és el que ha posat les bases ideològiques que justifica el robatori a gran escala que suposa la globalització. El crim organitzat permet que, qui tingui capacitat d’influir en la política, permet apropiar-se del treball i la riquesa col·lectiva. Permet que algú guanyi fins a cinc-centes vegades el que percep un simple treballador, sense que, contra tota lògica, muntem guillotines a les places públiques contra la nova aristocràcia despòtica.
Un llibre que fa pensar… disfressat de manual universitari. Llegiu-lo abans que Bolonya el col·loqui en exclusiva a les biblioteques de les universitats privades!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!