Espai de Dissidència

Ressenya del llibre
d’Òscar Jané & Eric Forcada [eds.], L’afrontera.
De la dominació a l’art de transgredir. Afers. Mirmanda. Catarroja – Figueres – Perpinyà, 2011,
221 pp.

Mirmanda és nom  poc familiar per als habituats als mitjans de
comunicació convencionals. Tanmateix, és la denominació d’un col·lectiu que des
de fa anys promou el moviment de les forces telúriques del país. Es pot
considerar com a un grup divers de joves intel·lectuals d’arreu dels Països
Catalans que fan coses. Moltes i agosarades. Una olla que bull d’inquetuds i
iniciatives. Una colla de gent que demostra que el país real ja fa temps que
camina força passes endavant del país polític.

Una de les darreres
malifetes de Mirmanda  van ser unes jornades on es discutia la
gènesi, «naturalitat», vigència  i futur del
concepte “frontera”. No és per a menys. Un dels seus principals impulsors és l’Òscar
Jané, autor d’una tesi doctoral i de diversos llibres sobre la construcció de
la ratlla fronterera que separa la Catalunya d’administració francesa de la d’administració
espanyola. I l’Èric Forcada és un agitador perpinyanenc  que fa temps que ens reclama, amb la seva
feina quotidiana, que mirem “nord enllà” on
diuen que la gent és catalana, desvetllada, lliure i no sé si feliç”. El
2009 ambdós personatges van convocar unes jornades (a Sueca, Pont de
Montanyana, Perpinyà i Barcelona) per tractar el tema de les fronteres des dels
més diversos àmbits. El certificat de qualitat l’ha posat l’editorial Afers en
el llibre acabat de publicar on es recullen les actes de les esmentades
trobades.

Així, col·laboradors
de primera divisió en aquesta lliga amateur de la cultura europea (i en un
context en què sembla que l’economia empeny a les humanitats a l’amateurisme),
van deixar de manifest l’artificialitat de la construcció de les fronteres, des
de punts de vista i sensibilitats diverses. La majoria de les intervencions ens
inciten a la reflexió i al qüestionament de les idees preestablertes. Des dels
tocs més filosòfics i de la psicologia col·lectiva (tema dels capítols redactats
pel filòsof Jordi Riba, el mateix Òscar Jané i Xavier Serra), la teoria
política (Hervé Fischer), la literatura (Joan Ramon Resina), l’art i estètica
(Marta Bertran, Simona  Srarabek i Eric
Forcada), la lingüística (José Enrique Gargallo i Felip Martí-Jufresa), la
geopolítica (Joan Nogué i Renaud Morieux) i que es complementa amb una
exposició de fotografies artístiques d’Ernest Abentín.

Ara que sembla de
moda aplicar el 3-D a un cinema on la inversió de mitjans sembla inversament
proporcionalment al desplegament d’idees, iniciatives com les dels mirmandos i col·laboradors semblen dotar
de relleu a una realitat que els mitjans exposen com a fotografies en blanc i
negre i no precisament artístiques. És per això de la cura de l’edició i l’aparició
de petites grans històries que ens fan reviure (o viure) el passat, com la que
explica Èric Forcada al voltant d’unes fotografies sobre la retirada
republicana de l’artista Manuel Moros, trobada accidentalment en el jardí d’una
casa de Cotlliure. O les diverses “variacions” literario-filosòfiques de Resina
sobre Verdaguer o de Skrabek al voltant d’un quadre de Van Gogh. Tot plegat pot
semblar amb brins d’estrambotisme. Tanmateix, què és la realitat, sinó un
conjunt de fets aparentment inconnexos, que finalment acaben parlant de
nosaltres mateixos?

Un recordatori
exposat pels editors del llibre. En un món on s’abaixen les fronteres europees
interiors, la Catalunya administrativa (sigui d’administració francesa o
espanyola) persevera en l’esforç de mantenir distàncies. I això quan Perpinyà
és més a prop de Girona que la capital del país. Potser és per això que cal
gent que vagi unes quantes passes endavant del país oficial. El problema és que
això ja fa massa temps que passa. I mentre els estudiants italians es deleixen
a fer Erasmus a Barcelona, quants valencians haurien d’anar a Perpinyà?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!