Espai de Dissidència

Ahir no vaig anar a la conferència que Salvador Cardús feia a la Casa de Cultura de Girona sota l’enunciat “La superació de la crisi per l’educació. No només no hi vaig anar per mandra, sinó per no emprenyar-me. Ja fa temps que Cardús quedà abduït pel costat fosc de la força, i atès que és una persona intel·ligent, s’ha deixat arrossegar per la típica arrogància intel·lectual en què sovint incorren les persones que acaben gaudint de gran influència pública i les interessades lloes del poder.
M’imagino que diria el que vaig llegint als deus diferents articles o escoltant les paraules emeses des de privilegiades plataformes. El manit discurs que cal un nou model productiu que superi la totxana i el cubata, la contrucció i el turisme. I que això només ho aconseguirem fent grans canvis en l’educació per a assolir “qualitat i excel·lència”, a còpia, doncs, de “tatchertizar”(perdoneu el neologisme) l’escola (autonomia, “lideratge”, flexibilitat,… i tota la retòrica que us pogueu empassar).
No dubto que Cardús sigui un sociòleg excel·lent. Recordo haver tingut alguns articles acadèmics seus d’abans de caure en el tertulianisme, als quals se’n podien fer poques objeccions. Tanmateix li falta la visió directa dels fenòmens dels darrers anys i la dimensió historiogràfica, i potser li sobren amistats perilloses. Probablement, Cardús no haurà gaudir d’haver tingut alumnes russos, romanesos o argentins, que si els sobraven coses, era formació.
En plena ressaca per la revetlla del vintè aniversari de la caiguda del mur, pocs recorden el gran nivell educatius assolit pels governs de l’est. Fruit d’això és que a no pocs instituts, quan els queia un alumne de l’antiga unió soviètica no trigava a ser dels “primers de la classe”. Quelcom de semblant podríem dir d’argentins o uruguaians, antics clients, ells i els seus pares, d’un sistema educatiu fonamentat en el republicà francès, que no només els preparava tècnicament, sinó que els permetia dominar a la perfecció les eines de la comunicació.
Tanmateix, de res va servir una formació de luxe en economies que van caure amb la mateixa virulència del mur de Berlín. Una població culta, refinada i educada, músics, enginyers, informàtics,… van venir aquí a fer de paletes, venedors, cambreres o recepcionistes. Lliçó pràctica: l’educació no és la causa de res, sinó la conseqüència de tot.
No, l’educació per sí sola no canviarà el model productiu, sinó que ho és la política i la sociologia. Les economies de l’est no estaven tan lluny del primitiu sistema productiu hispànic (fins a cert punt, la RDA de finals dels setanta estava un graó per sobre de l’Espanya coetània), sinó que fou esbotzada per la colonització occidental, que no només es conformà amb tirar en mur a terra, sinó pràcticament tot allò públic, tota indústria, tot servei públic,… I de res van servir els doctorats ni les llicenciatures.
La crisi, el sistema productiu, i això ho hauria de saber en Cardús, depèn de la sociologia, és a dir, de quins són els grups dominants, i per tant quins són els sectors que els permeten guanyar diners. I aquí no hi ha ni excel·lència ni res. De fet, en els darrers anys, i connectant amb la tradició econòmica franquista, són semianalfabets els empresaris rics que determinen l’agenda política. Per tant, la sortida de la presumpta crisi no ha de venir de l’educació, sinó de la modificació radical de les bases del poder. En altres termes, d’una col·lectivització radical de les empreses, dels beneficis, del propi sistema productiu. Amb major igualtat i llibertat d’acció, haurem d’entendre l’educació com a una eina de suport, un espai de cultura i formació. I haurem de deixar-la d’entendre com fins ara, com una possibilitat de negoci que pretén fer creure a moltes famílies que amb més estudis, els seus fills tindran millors posicions socials (cosa que és mentida, tret que tinguin determinats cognoms o militin al PSOE montillista)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!