Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
És una idea acceptada pels historiadors que la guerra del Vietnam fou al
darrere de la gran crisi econòmica dels setanta. Més enllà del detonant
de l’encariment del petroli, les despeses militars que suposà aquest
llarg conflicte van empènyer la Reserva Federal nord-americana a
abandonar el patró or, la qual cosa implicava que, entès el dòlar com a
divisa de referència, Washington podia imprimir bitllets sense control,
que inundava de crèdits impagables bona part del món (sovint, com és el
cas de Llatinoamèrica, mitjançant la imposició de dictadures militars),
amb conseqüències desastroses per a l’economia mundial. De fet, aparegué
un neologisme, estanflació (estancament econòmic + inflació) per
definir allò que caracteritzà l’economia mundial al llarg de dues
dècades.
Anys després, l’actual crisi apareix, segons Joseph Stiglitz, com a dany col·lateral de la guerra d’Iraq. Des del seu llibre La guerra dels tres bilions de dòlars,
el premi Nobel explica que, en època de rebaixes fiscals a les grans
fortunes, i sense possibilitat d’imprimir més bitllets en una era
d’ortodòxia monetarista, les despeses derivades del conflicte calgué
cercar-les en bombolles on es multipliqués el preu de determinats béns
sense caldre un suport físic. De fet, els coneguts com a subprime,
els bons escombraria que han actuat com un tornado a l’economia real,
van ser dissenyats a les facultats d’economia nord-americanes per
sofisticats matemàtics. I calia crear-ne molts d’aquests artefactes,
perquè la guerra de l’Iraq és la primera de la història en què se
saqueja per igual els recursos del país conquerit i del conqueridor. Els
economistes neoliberals ja fa temps que són fora de control, i el seu
fonamentalisme de mercat ens porta fins al punt de privatitzar la
guerra. És així com s’explica la presència massiva de contractistes,
mercenaris i executius de les principals empreses (que, com Haliburton,
estaven massa bé connectats amb la Casa Blanca) que, si bé privatitzaven
des del petroli fins a l’aigua dels iraquians, també es dedicaven a
saquejar l’erari públic nord-americà a còpia d’inflar el preu dels
diversos serveis a les forces ocupants o a fer-ne ús massiu de
contractistes i mercenaris. Tot plegat, en un context de retallades
fiscals als rics, grans sostenidors de la classe política.
L’economia
de la bombolla, és a dir, l’alteració del preu de les coses per fer
veure que l’economia creix, semblava una necessitat pel canvi en les
regles del joc del capitalisme posterior a la Segona Guerra Mundial. La
pèrdua d’ingressos dels estats per les rebaixes fiscals a les grans
fortunes ha implicat un increment de l’endeutament públic fins a límits
insuportables. En aquest context d’expansió de desigualtats, la
degradació dels ingressos de les classes mitjanes també afavorí
l’endeutament privat. En aquestes circumstàncies, la lògica hauria de
dictar un retorn a l’ortodòxia keynesiana, amb imposició directa i
proporcional, una igualació de rendes, així com un repartiment del
treball per corregir el drama de la desocupació. Tanmateix, la secta
neoliberal, de l’ortodòxia de l’Escola de Chicago i les seves sucursals
locals, criminalitza poder parlar d’impostos a les classes altes. De
fet, als Estats Units, el Tea Party ha estat organitzat com a braç armat
dels poderosos, una força de xoc neoliberal descontrolada, disposada a
enfonsar Amèrica en la fallida abans de transigir amb la realitat. La
negativa a tornar els impostos al nivell de fa una dècada posa en perill
l’estabilitat financera internacional.
Tanmateix, l’objectiu
final d’aquest moviment i els seus inspiradors, com queda palès en els
seus documents i declaracions públiques, és que la factura ha d’ésser
sufragada a partir del desmantellament de l’Estat. A exterminar les
polítiques d’igualtat d’oportunitats, l’educació, la sanitat, la
seguretat i les pensions públiques. Per a aquest grup, àmpliament
promogut, finançat i atiat per personatges de la categoria moral de
Rupert Murdoch, qualsevol política de benestar representa una
intolerable invasió de l’Estat en l’esfera de la llibertat, una
dictadura que ha de ser combatuda, com ho féu al peu de la lletra
Timothy McVeigh en atemptar contra un edifici públic d’Oklahoma. És per
això que no ens ha d’estranyar la connexió de la ultradreta mundial amb
aquesta ideologia. Com ens explica l’historiador Xavier Casals en la
seva anàlisi dels moviments neofeixistes, els grups xenòfobs actuals, el
neofeixisme vigent, té el seu origen, especialment a Escandinàvia, en
moviments antifiscals, que veuen en les polítiques de protecció social
una amenaça a la seva concepció autoritària, estamental i supremacista
ètnica. Poden apel·lar a la por a la diferència, o anar tenyits d’un
espuri discurs antiglobalització; tanmateix, resulta una simple defensa
dels privilegis propis de l’antic règim.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Cap novetat que la primera potència mundial de la indústria armamentística, militar i de l’espai sideral té la necessitat del finançament públic a través del dolar que acaba minvat l’economia mundial.
I que el déficit públic americà estratòsferic que deriva a l’economia mundial es degut a això, a més de necessitar dels conflictes per justificar la desproporcionada despesa de l’indústria armamentística i militar.
Per çò mateix es sap que els Estats Units de sempre mai s’ha pogut permetre el luxe de tindre un sistema social com l’europeu.
I que als Estat Units des del crak del 27 mana la mafia i els falcons junt els jueus que derrotaren Hitler i han dominat fins l’aparació del gegant Xinés l’economia mundial al seu gust.
I que la autèntica darrera revolució que el món occidental acabarà patint vindrà de la mà del gegat Xinés, el Sudest asiàtic, l’India i els països emergents. I no de cap grup politic, ni party.