Espai de Dissidència

Ahir vaig mirar-me pacientment el debat organitzat a la la Sexta on diversos tertulians carregaven contra l’escalada de protestes organitzades per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Bé, més que debat, el plantejament del programa era una mena d’estirada d’orelles col·lectives contra la PAH i un intent (fallit) de linxament de la seva portaveu, Ada Colau. 
Els periodistes i opinarques diversos (com el director de la Razón, Paco Maruenda, o un Sánchez Dragó amb actitud de pop dins un garatge) elaboraven la tesi que els “escraches” deslegitimaven l’actuació dels col·lectius d’afectats, que és com exigir que l’única estratègia vàlida per combatre el govern consisteix en abraçar la resignació cristiana. Posteriorment, un tal Carlos García, regidor del PP d’una població basca, repetia nou-centes noranta-nou vegades la mentida d’assimilar la portaveu catalana amb ETA. De fet, vaig sospitar per un moment que el tal regidor acabaria batejant a la noia com a ETA Colau.
Malgrat l’extrema desproporció dels representants dels interessos dels bancs respecte als dos solitaris activistes antidesnonaments, la PAH aconseguí una victòria mediàticament inapel·lable. Malgrat la sospitable incapacitat del moderador d’ordenar el debat, malgrat els intents de García i Maruenda d’emular  Goebbels, malgrat l’atropellada eloqüència de la catalana, a mi, i sospito que a la majoria del públic, ens van fer venir ganes de participar en escraches contra els maleducats Sánchez Dragó, el cínic Maruenda, i l’inquisidor García.
 

Al final, el debat va resultar fonamentar-se en una premissa molt simple: la raó moral majoritària contra l’interès particular d’una minoria; els drets humans contra el dret de cuixa financer. O, expressat d’una altra manera, en comparança històrica. La Plataforma està fent exactament el mateix que els activistes abolicionistes antiesclavitud del segle XIX. Els seus mètodes, aleshores com ara, podien resultar antipàtics, podien cometre errors, podrien resultar, fins i tot, discutibles. Tanmateix la lògica resultava tan diàfana, que finalment s’imposà la realitat. En la part contrària, els arguments dels qui pretenen desvirtuar la ILP resulten coincidents amb els plantadors esclavistes del sud. Si hi ha dació en pagament, el sistema financer s’enfonsa, que és com dir que si els negres són lliures, ningú no treballarà a les plantacions, i els grans terratinents faran fallida. El problema és que els plantadors del sud, com sembla que els representants polítics del sistema financers, serien capaços d’organitzar una guerra a fi d’evitar el que la raó moral, i també la raó econòmica exigeix. Al cap i a la fi, la supressió dels deutes (el deute és una fórmula d’esclavatge), el que permetrà serà incorporar milions de persones a l’economia formal, a la normalitat de gent que treballa, paga impostos i pot compartir el seu talent amb la col·lectivitat.
Colau, linconeja. O el que és el mateix, encara que faci de portaveu, se li detecta una determinació atiada pels principis morals immaculats que aterreix als culpables de la crisi (potser és per això que gairebé se l’acusa de terrorista). És per això que se l’odia, se l’amenaça o se la desqualifica. Colau, com Marta Afuera, com molts altres portaveus, actuen amb un entestament, i fins i tot amb un maquiavelisme (en el bon sentit de la paraula) on els mitjans acaben essent indestriables de la fi. Ras i curt, recorden molt el capteniment d’Abraham Lincon en una guerra contra els que consideren el sistema hipotecari com a un manament diví. Al cap i a la fi, ara per ara, els Botín, Oliu, Fainé són els veritables déus del PP.
Així de simple: els antidesnonaments són els abolicionistes del XXI. Fins i tot, el punt de mística que detecto tant en Ada Colau, com en la Marta Afuera, portaveu de Girona i a qui he tingut el plaer de tractar, és el que revela la moralitat dels seus plantejaments. De fet, un dels moments brillants de l’esclavista Maruenda consistí a criticar la superioritat moral de Colau, amb la intenció de tractar-la d’arrogant. Potser aquí la va encertar. Perquè efectivament Colau, com Afuera, com els més incultes i desesperats membres de les assemblees antidesnonaments posseeixen una raó moral que, en cap moment, no ha tingut mai, ni de passada, els membres del PP, ni els seus amos financers, ni els seus majordoms periodístics. I sí, certament, si es nega la raó col·lectiva, l’arrogància de la majoria pot acabar en tragèdia per als inflexibles esclavistes. Mireu, sinó, que acabà passant a Catalunya pel 36.