Espai de Dissidència

La setmana passada em va arribar el vuitè volum de la col·lecció Argumenta, aquesta vegada dedicat a analitzar el panorama literari actual del nostre país. El llibre, excel·lentment coordinat per dues cracks de l’activisme cultural, la Isabel Graña i la Teresa Iribarren, ens porten vuit intervencions de crítics, professors universitaris, o simples enfants terribles que tracten de sacsejar l’optimisme innocent i el pessimisme nihilista respecte una literatura de potencialitats tan grans com problemes induïts.
Després de fer una repassada al panorama de la poesia, la narrativa curta, la novel·la, la crítica o la literatura del jo, a banda d’examinar amb lupa els límits actuals i les tendències dels darrers trenta anys, els autors arriben a conclusions similars. Una literatura amb escriptors excel·lents, un públic limitat, encara que relativament ben format, institucions deslleials, per acció o omissió, una precària salut mental col·lectiva (potser per això tenim tan bons narradors) i una certa addicció a la psicoanàlisi.

Francesc Parcerisas defineix molt bé la situació actual: “És com si fossim una societat normal, sense ser-ho”. Coincideix amb Jaume Aulet: “La tan anhelada normalitat no arriba”. El que ens arriba, doncs, és la sensació de viure unes “hores agredolces”, on si bé, objectivament, disposem de majors potencialitats que el 1905, no acabem d’assumir que som una nació literària, ens resistim a perdre la por, i anem pel món acomplexats.
De fet, objectivament, disposem d’una literatura de primera divisió. Tanmateix, no ens deixen participar en competicions internacionals (tret, és clar, d’algun amistós a Guadalajara o Frankfurt). Sense un estat (o el que és pitjor, amb un estat deslleial i sabotejador), amb una compartimentació autonòmica de la nació, ser normal és una utopia… o potser una tradició, perquè les nostres elits semblen obsessionionades per construir la casa (gran o petita del catalanisme) per la teulada, i creure que és possible tenir una literatura nacional sense nació, o unes infrastructures sense un estat.
Potser és per això que gaudim d’una gran literatura. Vivim la maledicció dels temps interessants, en espais interessants.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!