Espai de Dissidència

Com a lector
exigent, sóc reticent davant els best-sellers.
Tanmateix, i com tot en aquesta vida, admetre acríticament les
generalitzacions és cometre errors en sèrie. Tot i que no és el primer estiu
que llegeixo novel·les de mil planes, aquesta ha estat una de les més plaents.
I, encara que sembli mentida, el descobriment de Ken Follet.

El darrer llibre de
l’escriptor gal·lès se situa en el lapse temporal de 1910-1923 amb la primera
guerra mundial com a principal focus, i Europa com a escenari primordial. D’acord
amb la tècnica bàsica del best-seller
adopta l’estructura de novel·la riu, amb personatges de diversos sectors
socials que simbolitzen els canvis i transformacions del món en els anys on se
centra l’acció. En aquest sentit, recorda força Guerra i pau de Tolstoi, on l’amor i la guerra s’enllacen al llarg
de les planes, i on les coincidències de la micro i la macrohistòria acaben convergint
en el que podríem considerar, no novel·la històrica, sinó història novel·lada.

Certament, en nom de
la novel·la històrica s’han comès mil i una atzagaiades. Sovint els editors es
pensen que els lectors són tontos i, com passa en el cine, el cartró pedra i
quatre draps ben posats són capaços d’esdevenir una exhibició d’anacronisme. No
passa això amb aquest treball, que segons sembla serà el primer volum d’una
trilogia sobre el segle XX. Com a coneixedor del període històric i de la Gran
Guerra, puc certificar que les dades, actituds de personatges i les
circumstàncies històriques són tractades amb gran rigor, i tot i que la trama
en alguns moments faci excessives concessions al sentimentalisme, la història s’aguanta.
 Potser també hi contribueix el fet que
Follet, con confessa al postfaci, compta amb l’assessorament de bons
historiadors que (sorpresa!) les grans editorials i agències literàries
acostumen a contractar. Com en el cine.

El títol, La caiguda dels gegants, no em va dir
res en el moment de comprar el llibre. Al cap d’un centenar de planes, el vaig
comprendre en la seva àmplia dimensió. I és un bon encert, perquè serveix per
transmetre una idea que els historiadors (i la memòria col·lectiva) fa temps
vam formular. El món d’abans de la guerra, constituït per gegants; reis,
aristòcrates, el vell món de la “persistència de l’antic règim” (en formulació
d’Arno Meyer) cau com un castell de naips a partir de l’estupidesa de les seves
pròpies víctimes. El Kaiser, el Tsar, encara que també la vella aristocràcia
que no entenia amb la gent normal altra relació que la del senyor i la del
lacai, s’enfonsen. I s’enfonsen en el drama que ells mateixos van dissenyar. La
primera guerra mundial, fou això, la pèrdua irremissible d’un món de gegants
que van actuar com a nans.

He passat moltes
hores d’agradosa lectura. Ara ja sé perquè no m’agraden els best-sellers com el de Follet. Després
costa superar la síndrome d’abstinència.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!