Espai de Dissidència

Setze anys sense tornar a trepitjar Londres dóna perspectiva sobre
els canvis experimentats a una ciutat que es prepara per als Jocs
Olímpics de 2012. I com totes, tota evolució té les seves llums i les
seves ombres. L’historiador londinenc, recentment desaparegut, Tony
Judt, tot fent balanç de la seva biografia, enyorava una capital
anglesa, potser més sòrdida i gris de postguerra, enfront a la creixent
despersonalització d’una ciutat que, si bé acaparava creixentment els
recursos de tot el Regne Unit, havia anat deixant clapes de desigualtats
i fractures culturals creixents entre la lluïssor dels nous barris
luxosos als Docklands i la progressiva «gentrificació» de parts de
l’East End, White Chapel o Candem.

Tanmateix, més enllà del que estableixen observadors més acreditats
que qui això escriu, sí em va sorprendre que allò que més o menys se
sabia, no només era real, sinó que els cronistes ho havien minimitzat.
Respecte a dècada i mitja enrere, els mitjans de comunicació
convencionals del Regne Unit han protagonitzat una deriva vers una
imparable banalització en formes i continguts. En l’estrany procés en
què l’escàndol de les escoltes telefòniques (ontològicament il·legals i
il·legítimes) protagonitzades per l’imperi Murdoch estaven en procés
d’ésser jutjades, una ullada als quioscos, i encara més, als seus
continguts, resulta depriment.

Si bé la cultura del tabloide (que fa referència als diaris populars
de petit format enfront a l’antigament prestigiosa forma dels diaris en
«llençol) ja era prou arrelada a la població britànica, la banalització
comunicativa de la premsa s’ha fet aclaparadora. La irrellevància,
l’especulació, l’opinió indocumentada esdevé la norma general. I no
només es tracta de The Sun, o el feliçment clausurat The News of the
World, sinó la pròpia premsa econòmica, la gratuïta que es reparteix
religiosament al metro, o aquella que antigament podríem anomenar
seriosa.

Una passió morbosa pels detalls de crims de sang (l’obsessió
patològica per la criminologia dels anglosaxons hauria d’ésser examinada
per alguns psicòlegs socials), embolics extramatrimonials, borratxeres
de famosos, o un nou clàssic; martingales d’algunes escoles per
maquillar resultats, i fins i tot l’obsessió per la qualificació de
qualsevol element de la vida d’acord amb els criteris de les agències de
qualificació econòmica (no és broma, també als estudiants se’ls
qualifica a la selectivitat amb un AAA+ o un CCD-). Curiosament, poca
cosa deien sobre el magnat de la premsa Murdoch i la seva veriable
escandalosa (i criminal) política de suborns a policies i funcionaris
públics, escoltes telefòniques, espionatge o infiltració en oficines
governamentals. Això sí, els opinadors i columnistes no paraven de
venerar el món de l’empresa privada i a clamar per la deconstrucció del
que queda de l’estat del benestar, amb més mantres que arguments. Ah, i
una altra de les especialitats d’aquests diaris, la satisfacció que els
produïa veure com la poca premsa rigorosa que queda a les illes, com The
Guardian o The Independent veia enfonsar els seus ingressos i vendes.

El panorama audiovisual no era millor. Amb la supervivència amenaçada
de la BBC, que encara constitueix un exemple de televisió de qualitat i
rigor intel·lectual, la resta d’informatius de les cadenes no diferien
massa de l’estil Piqueras (terrible, apocalíptico!). Crònica de
successos barrejada amb episodis roses. Detalls llòbrecs de la vida
privada de l’Amy Winehouse, respecte a atracaments violents de súbdits
britànics als països de la Commenwealth, o tafaneries (gossip) mai
confirmades d’un star-system britànic tan glamourós com el d’Antena 3.
Pràcticament cap referència a política nacional o internacional que
serveixi per conèixer  què s’està coent al món o al barri. Tot plegat
recorda molt a l’anàlisi del catedràtic emèrit d’estètica Jordi Llovet
quan al seu darrer llibre, Adéu a la universitat ens recorda que la
democràcia només és possible quan la societat té prou capacitat
intel·lectual i pensament crític per controlar la política. Al Regne
Unit, des de Margaret Tatcher ençà, s’ha produït un procés
d’imbecilització popular, en què els mitjans de comunicació han tingut
el protagonisme, i les reformes educatives, el col·laborador necessari,
per abdicar de la pròpia consciència.

I els britànics, com nosaltres, ens veiem incapaços de controlar la
democràcia perquè hem desaprès tota capacitat d’analitzar la realitat
amb rigor, i perquè a còpia de mitjans-escombraria, ens fa mandra
pensar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!