Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Ahir vaig poder visionar, per internet, la pel·lícula Inside Job enèsima excel·lent anàlisi de les causes polítiques i econòmiques i les no conseqüències polítiques i penals de la darrera crisi financera.
Tot i que aquesta mena d’informacions és relativament a l’abast (Michael Moore ja n’havia denunciat fets similars, i a casa nostra, l’Enric Duran va deixar en evidència les corrupteles del sistema financer nostrat), encara no ha arrelat la idea d’assenyalar culpables de la tragèdia d’avui, ni ha sorgit la força ni la inspiració per actuar coordinadament contra els responsables de tot plegat.
L’anàlisi de la situació és molt simple, i un cineasta ben documentat com Charles Ferguson així ho exposa, en unes antològiques entrevistes a psicòpates autoconvençuts de la seva vàlua i disposats tothora a justificar els seus delictes. Tanmateix, i això també és una cosa ben sabuda, i denunciada entre altres per Susan George, els mitjans de comunicació estan controlats per la delinqüència financera (Berlusconi o Murdoch són només els més pallassos de tots) mentre que el món acadèmic ha estat indignament corrumput pels diners.
Sovint em mossego la llengua. Tanmateix, ja fa temps que les paraules volen sortir de la meva boca. Després de veure el reportatge, i després de comprendre els mecanismes de perversió que han comportat l’acumulació de l’1 % a costa de la despossessió massiva de la gent, tinc la impressió que la crisi només se solucionarà amb l’execució pública d’uns quants banquers i financers i la col·lectivització de tot patrimoni superior, per exemple, a deu milions d’euros. Només la por física de persones que han perdut tota noció d’empatia i responsabilitat pot fer canviar les tornes. Només l’aplicació de la sobirania popular radical podria fer prendre consciència dels riscos d’apropiar-se àvidament del patrimoni col·lectiu. Només la col·lectivització pot defensar l’estat del benestar. Només la reversió de les privatitzacions ens pot tornar la veritable democràcia (etimològicament, el “poder del poble”)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
…absolutament. Pèro jo també hi penso en el que dius al darrer paràgraf. Arriba un punt que només la por física espanta les hienes.
Aquí la teniu, en anglès subtitulada al castellà: http://vimeo.com/21609279
Salut!
quan parles de col.lectivitzar o privatitzar a que et refereixes a un estat sigui espanya, catalunya o la mare que em va parir tan li fot….
ja que per mi sanitat, educacció, correus, la tmb i demés s’hauria de col.lectivitzar….
la diferència entre tu i jo i altres que pensen igual és estat -> col.lectivitat….. jo no ho veig així treballadors fan ‘col.lectivitat’…..
hauries d’aclariru si del que es tracte és des de dalt o d’abaix, ja que de dalt ben facil que és, seig hail i visca el socialisme d’estat, per descomptat.