Espai de Dissidència

Ho afirma Xavier Rubert de Ventós. Els catalans no serem independentistes fins que no ens hi obliguin! Aquesta frase palesa les ambigüitats, paradoxes i contradiccions pròpies dels catalans respecte als projectes nacionals. El cert és que una cosa és el desig, una altra la conveniència, i finalment l’oportunitat. En els processos d’independència contemporanis cal una conjunció de factors perquè això passi. I quan s’esdevé, més que respondre a un anhel llargament compartit, els ciutadans que canvien de passaport ho fan amb cara de sorpresa. Al llarg del segle XX nous estats han anat sorgint associats a la descomposició dels imperis o a la fallida política d’estats heterogenis sense gestió satisfactòria de la diversitat nacional. Aquestes grans eclosions han estat vinculades a la resolució de conflictes bèl·lics. Els serveis d’intel·ligència dels contendents sempre han fet servir les tensions nacionals alienes com a arma desestabilitzadora. Els alemanys van enviar fusells als independentistes irlandesos per desencadenar l’aixecament de Setmana Santa de 1916. Els russos propiciaven la deserció de les unitats eslaves de l’Imperi Austrohongarès. Els britànics fomentaren la revolta àrab contra els otomans. El resultat, una multiplicació dels estats, sobretot entre les potències perdedores.

Podem arribar a conclusions similars per a la darrera onada d’independències europees. La fi de la guerra freda implicà l’emancipació d’aquells pobles que, com en el cas dels bàltics, anhelaven la independència, i en el cas de bielorussos o ucraïnesos, menys entusiastes amb la secessió, van decantar-se per l’opció més convenient. El divorci de Txecoslovàquia i l’esclat de l’antiga Iugoslàvia acabaren de multiplicar el mapa polític del continent fins al punt de fer irreconeixible el mapa europeu.

El traç de les fronteres respon a interessos geopolítics. L’afebliment de les potències centrals, la creació d’un glacis respecte a l’URSS i l’extensió de la influència dels guanyadors de la gran guerra esdevenien interessos més poderosos que el principi d’autodeterminació de l’idealista Wilson. En la resolució de la guerra freda, l’extensió de la influència occidental fins a les portes de l’antagonista soviètic representava nous mercats i jaciments de mà d’obra barata per a una Unió Europea apressada a ampliar-se a costa de l’antic bloc oriental. En el cas del trencament de Iugoslàvia, no és cap secret que Alemanya reconegué de manera immediata Eslovènia i Croàcia per recuperar l’antiga àrea d’influència de l’Imperi Austrohongarès enfront la tradicional relació privilegiada entre Sèrbia i França.

Espanya, a la pràctica imperi multinacional, preservà la integritat de les seves fronteres gràcies a la seva neutralitat a les dues guerres mundials i a la importància estratègica a la rereguarda d’occident. Tot i això, no mancaren temptacions a les cancelleries europees d’aprofitar les tendències independentistes de bascos i catalans per forçar una modificació del mapa. És aquí on s’inscriu l’aprofitament de França del miler de voluntaris catalans a la Gran Guerra, o els tempteigs de francesos, alemanys i italians durant la Guerra Civil de donar un hipotètic suport a una independència catalana o un estat basc sobirà. Tanmateix, la participació d’Espanya al bàndol vencedor de la guerra freda blindà una de les fronteres més estables d’Europa des del segle XVII.

En l’Europa unida del XXI els conflictes seran més econòmics que militars. I en el nou context la secessió no està exempta com a possibilitat. En la batalla per l’hegemonia europea, no és cap secret que Alemanya podria ser la més beneficiada per una hipotètica independència bascocatalana. Afebliria un competidor, per dimensió econòmica i demogràfica, en el control de les institucions comunitàries. D’acord amb les darreres estadístiques, la independència del Principat i el País Basc faria caure el volum de l’economia espanyola d’1,369 bilions de dòlars a 983.000 milions, una dimensió que l’equipararia a Turquia, i demogràficament, Espanya quedaria per sota de Polònia. Una extensió del conflicte, amb País Valencià, Illes Balears i Navarra, implicaria una caiguda encara més gran, el 40% del PIB, fins a situar-la en un volum (806.000 milions) semblant a Polònia (721.000) i no gaire lluny d’Holanda (677.000), i amb una dimensió demogràfica per sota dels 30 milions d’habitants, entre Polònia (38) i Romania (22). El reconeixement d’un procés secessionista, per tant, rebaixaria les pretensions de Madrid en el joc europeu i degradaria l’estatus de l’antic imperi a potència de tercer ordre. D’altra banda, i en el potencial conflicte entre Berlín i París, el reconeixement d’una Catalunya i un Euskadi independents podria causar problemes a la rereguarda francesa en la disputa per l’hegemonia europea, més tenint en compte la dimissió voluntària en els afers continentals d’un Regne cada vegada més (des)Unit, i els problemes, també potencialment secessionistes, d’un nord d’Itàlia que podria veure’s reconfigurada amb un mapa pregaribaldí. Qualsevol estudiant de geopolítica coneix aquests fets, i no fóra gens estrany que aquests càlculs s’hagin fet entre polítics catalans amb bon nivell d’alemany i personal discret del consolat.

Tampoc no cal tenir gaire imaginació per veure que la Xina considera Barcelona una mena de Hong Kong, és a dir, una via d’entrada dels seus productes al sud de la Mediterrània, i que és més fàcil controlar els seus interessos polítics i comercials amb un Principat segregat dels interessos de Madrid. En una línia molt similar, els petrodòlars del Golf, cada vegada més actius al sud de la Mediterrània, veurien amb bons ulls un afebliment de la monarquia hispànica, d’acord també amb les seves fantasies geoestratègiques.

Els possibles processos d’independència, per tant, van associats més als interessos i l’oportunitat que al desig, a la conveniència que a la voluntat, als errors estratègics hispànics que als encerts dels independentistes, a la feblesa que a la força. Com diria el Tardà del Polònia, algú ho havia de dir…