Espai de Dissidència

L’estiu del 2002 vaig llegir
el clàssic de la literatura catalana Incerta Glòria, de Joan Sales. Es
tractava d’una edició on s’havien suprimit les parts censurades i aplicat
algunes de les reescriptures de l’escriptor i editor. La primera impressió fou
positiva, perquè, encara que sembli mentida, la novel·lística sobre la guerra
civil no és tan extensa com hom podria pensar, i en la majoria de casos, sol
estar massa mediatitzada per la visió personal, habitualment massa influenciada
per la condició social de l’autor. Tanmateix, en aquell moment, vaig creure que
Incerta Glòria estava sobrevalorada per la crítica. Tot i tenir una bona
arrencada, i aspectes certament interessants, alguns trams em semblaven
reiteratius, massa divagatius i sovint soporífers, amb un cert sentit de
descurança estilística i una extensió desproporcionada. No n’hi ha per tant,
em vaig dir a mi mateix, tot contestant a la frase “La millor novel·la catalana
del segle XX” que se sentia dir des del canon literari.

Aquest mes, la revista L’Avenç
n’ha fet una breu retrospectiva. I l’article redactat per Margarida Casacoberta
m’ha enganxat, i m’ha fet adonar de l’extraordinària importànica de la crítica
literària. Primer, elabora una clarivident explicació del perquè d’un èxit exagerat.
En un moment de represa cultural marcada pel cristianisme intel·lectual, es
tracta d’una novel·la «crispadament catòlica» que abjura de les temptacions
reformistes o revolucionàries de la dècada dels trenta. D’una manera, a voltes
críptica, a voltes descarada, carrega contra el republicanisme, l’anarquisme i
tots els corrents rupturistes amb l’ordre burgès. Amb una aparença de
complexitat, en realitat tot confluïa amb la conversió al catolicisme tant del
seu autor com dels personatges positius d’una trama excessivament enrevessada.
I això, en una època en què la resistència cultural del país, anava a missa, no
m’estranya que el santifiquéssin, independentment del seu valor literari.

Casacuberta, té el valor, a
més, de presentar la inflació literària de l’obra per la càrrega filosòfica
subtils de l’obra. Al seu parer, es tracta d’una novel·la postmoderna, en el
sentit que anticipa allò que s’ha vingut a anomenar, uns quants anys més
endavant, “la fi de la història”, és a dir, aquesta idea que no hi ha salvació
fora del capitalisme, i que les ideologies emancipadores no tenen cap futur.
Això explicaria la bona acollida de l’stablishement cultural. Finalment,
anticipa el que succeeix avui, i que no és altre que el de la devaluació de la
memòria històrica, el fet de presentar uns vençuts que acaben guanyant l’hegemonia
cultural per la seva incorporació al vichy català, i el post vichy
català d’esquerres actual, és a dir, les revisions històriques de la guerra
civil que presenten l’era en què el nostre país era a punt de protagonitzar les
transformacions necessàries enla direcció de fer de la nostra una nació
socialment més justa i democràtica, enfront la segona restauració que avui ens
obliga a l’anestèsia. Com a corol·lari, Casacuberta posa al descobert la gran
quantitat d’errades lingüístiques i formals d’una obra molt inferior, per
exemple, a “La Plaça del Diamant”, de la Rodorera, “La Fam” de Joan Oliver, o 536
Brigada Mixta, d’Avel·lí Artís-Gener.

Un excés de planes, escrites
a raig, que no s’entén encara com està tan sobrevalorada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!