Espai de Dissidència

Nota: Article publicat al suplement L’Aula l’edició d’avui del Diari de Girona

Un nou reality-show, amb ànsies de convertir la misèria individual en espectacle públic, ha popularitzat l’expressió “Generació ni-ni”. Ni estudia, ni treballa, una combinació que, com els tècnics dels serveis socials coneixen, representen la principal causa de la marginació social. Tanmateix, aquesta és una fórmula antiga més infreqüent en el present que en el passat, que tot i això genera un alarmisme social que alimenta sovint el sensacionalisme dels mitjans.
No parlem, en canvi, de la generació i-i, conformada per milions de persones que, més per necessitat que per gust estudiaven i treballaven alhora. I conjugo els verbs en pretèrit perfet perquè les condicions actuals compliquen la compatibilitat d’ambdues activitats.

Quants dels lectors d’aquest article, bona part docents, van passar pel i-i? L’estudi i el treball ens parlen de molta gent de procedència modesta que eren capaces de dobles i triples jornades a partir de la promesa de promoció social o la il•lusió del coneixement. El resultat: un clamorós èxit col•lectiu, no sempre correspost amb un èxit individual, car molts i-i hem constatat que, al nostre país un bon cognom val més que un cum laude. Gràcies al sacrifici de molts, a petites històries de perseverança, el nostre país va fer un gran salt endavant. A tall d’exemple, i com a desmentiment de l’alarmisme interessat d’alguns, a l’estat espanyol hi ha el major percentatge de titulats universitaris amb pares amb feines no qualificades (40% respecte al 20% dels països de l’OCDE o el 18% dels estudiants alemanys). I que el 39 % dels ciutadans de l’estat entre 25 i 34 anys posseeixen un títol universitari, respecte al 30 % de la mitja UE. Això ens dóna fe de la dimensió de la generació i-i, amagada sovint rere una retòrica entestada, contra tota objectivitat, a presentar el sistema educatiu com una catàstrofe.

Ara les perspectives són pitjors. A tall d’exemple, molts recordaran que alguns dels millors professors universitaris van començar a treballar com a mestres. Mentre exercien la professió, continuaven estudiant fins a obtenir la llicenciatura, i posteriorment, el doctorat. Mentrestant, els alumnes es beneficiaven de docents obsessionats a millorar la seva formació, tot esdevenint una referència de sacrifici, i renovant constantment les idees i les pràctiques escolars. Tanmateix, ja farà una dècada i mitja que es va suprimir la gratuïtat de les matrícules universitàries per al professorat. A poc a poc es van eliminar els estudis nocturns. Es van esvair les passarel•les que connectaven el magisteri amb altres carreres. El procés de Bolonya, a la pràctica, ha expulsat de la universitat a aquells estudiants que necessitaven treballar per estudiar. En el nivell de la secundària, les coses han anat encara pitjor. S’ha congelat el creixement de les escoles per a persones adultes. El batxillerat nocturn és en vies de desmantellament. I, malgrat la realitat d’una demanda desbordant, l’oferta de mòduls professionals continua essent extremadament restringida. Les autoritats educatives tracten de promoure els estudis a distància mitjançant les noves tecnologies, la universitat o la secundària a distància. Tanmateix, hi ha un elevat percentatge d’abandó escolar en aquestes modalitats, molt superior al presencial. Amb totes aquestes mesures, no és arriscat afirmar que algú ha serrat els cables de l’ascensor social que tradicionalment ha estat l’educació. Els bons cognoms no volen competència.

En certa mesura, podríem inferir a la generació i-i que el Departament d’Educació persegueix l’opció generació o-o (o estudies o treballes). La progressiva privatització de l’oferta d’ensenyaments no obligatoris (per cert, és curiós que siguin les universitats privades o qui ofereix els màsters més cars els més disposats a donar facilitats horàries als estudiants) faria pensar que les nostres autoritats promouen una nova generació; la generació o-no (o pagues o no estudies). És clar, que si mirem més amunt i veiem un govern incapaç d’aturar EROs obertament fraudulents, permetent que es facin hores extres en un moment en què la desocupació s’abraona contra les famílies, no impedint que la banca continuï especulant amb els diners de tothom, mentre que les retallades fiscals impliquen la congelació de la inversió en educació, no és difícil arribar a la conclusió que hi ha massa gent benestant interessada a crear una extensa generació ni-ni.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!