Espai de Dissidència

Com era de preveure, l’estudiada litúrgia de la investidura, ha desfermat a casa nostra una onada de fascinació americana. No és cap primícia reconèixer que Obama sembla haver inspirat més esperança i admiració a Europa que ha inspirat més a una Amèrica enlluernada per, reconeixem-ho, una virtut innata del nou president per traspuar atracció.
Aquest Nadal, tot remenant per una llibreria de Girona, vaig triar el llibre de Juan Carlos Castillón amb el títol Extremo Occidente. Una historia personal de los Estados Unidos de Améria. Debate, Barcelona, 2008, 360pp. Tot i no ser una obra excel·lent, ni relevar detalls de la vida americana poc coneguts, m’hi vaig enganxar. Està ben escrit, sap lligar la memòria personal, l’estil periodístic i l’anàlisi sociològica i històrica fins assolir un objectiu difícil, tot i que lloable: transmetre al lector, a còpia de paradoxes i contradiccions, l’extraordinària complexitat d’una gran nació que ens entestem a malinterpretar des de la distància. L’autor, narrador en primera persona, mitjançant els seus gasius detalls personals, ens acompanya per la seva inclement i creativa economia, per les terribles desigualtats d’una socetat menys classista que la nostra, l’obsessió per l’ordre, les armes i la llibertat, el culte a un individualisme tan ben com mal entès, o una història peculiar, molt més rica del que estem disposats a acceptar-los, tot plegat generador d’una societat extraordinàriament dinàmica, farcida d’immenses grandeses i misèries.
En desar el llibre a la prestatgeria, entre els volums d’assaig, política i sociologia, em vaig adonar que en els darrers anys m’he llegit més d’una desena de llibres sobre la societat nord-americana. Des de les sàtires de Michael Moore i les crítiques àcides de Noam Chomski fins als reportatges periodístics del més conservador Robert d. Kaplan, els assaigs exagerats de Huntington o les elucubracions geopolítics de Robert Kagan. En aquest moment vaig prendre consciència de la fascinació, no reconeguda fins aleshores, pels Estats Units. Evidentment, i coherentment amb els meus principis, sempre he estat (i sóc) molt crític amb la política exterior de Washington i amb el fanatisme neoliberal que domina el joc econòmic. Tanmateix, hi ha molts altres aspectes que admiro: la cultura, el respecte a la llibertat individual, l’optimisme, l’orgull nacional, la naturalesa aclaparadora,… Castillón no ha fet altra cosa que refermar el que ja sentia. Tanmateix, a diferència d’altres obres més ben documentades, el seu llibre, escrit des de la subjectivitat de l’experiència, ens fa els USA més pròxims.
Al final del llibre, l’autor, després de dues dècades de resident a Miami, se n’adona que malgrat la seva fascinació, no serà mai nord-americà, i torna a Catalunya. He tingut amics i coneguts que han fet estades professionals al país més aclaparador del món. Han arribat a processos mentals similars: admiració i constatació que mai no serien americans. Un retorn al país propi, tot i que transformats, car, després de l’experiència americana, ja no són els mateixos.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!