Espai de Dissidència

Simona Levi (Torí, 1966) és una dramaturga, directora teatral, activista, gestora cultural, artista multidisciplinària, investigadora establerta a Barcelona des de 1990. També és una estratega tecnopolítica i confundadora de la xarxa Xnet, una plataforma que treballa per la democratització digital, la llibertat d’expressió, la lliure circulació de cultura i la neutralitat de la xarxa. Ha dissenyat i co-dirigeix el Postgrau Tecnopolítica i Drets a l’Era Digital en la Universitat de Barcelona. 

Docència: Véns d’una família torinesa amb tradició cultural i científica. Parla’ns una mica dels teus orígens, de la teva formació al Torí dels anys setanta i com vas aterrar a Barcelona cap a la dècada dels 90.

Simona Levi: Provinc d’una família amb una forta tradició intel·lectual i de militància, amb molta presència d’artistes, molt atea, molt avantguardista. La meva tia àvia va ser la primera dona que va estudiar psiquiatra de tot Itàlia. Aquest ambient familiar ha resultat molt inspirador per a mi. Sempre hi havia algú pintant, escrivint, entremig de grans debats polítics. A més, la meva família havien estat partisans, resistents i combatents contra el feixisme. Primo Levi era cosí de la meva àvia, va ser deportat a Auschwitz i és un dels autors de referència sobre la memòria de la deportació i l’holocaust.

El Torí dels anys vuitanta estava devastat per la crisi i la desindustrialització. Va tancar la Fiat, molta gent es va quedar sense feina. Malgrat que hi va haver molta lluita obrera, molt dura, es va produir un empobriment terrible a la ciutat. Molts dels meus amics d’adolescència van morir a causa de l’heroïna que és un factor molt lligat a aquella situació de degradació social i econòmica. Encara que jo venia d’una família privilegiada, es copsava un ambient de desesperació.

Durant una època, la meva mare havia treballat a la Universitat de París, perquè havia estat investigadora amb Levi-Strauss, i semblava que ens hi hauríem d’instal·lar allà. Al final, no hi vam anar, encara que, almenys, havíem estudiat francès per preparar-nos. En acabar el batxillerat, vaig anar-hi a viure i a fer teatre. Al cap d’uns anys, per una història de maltractaments rebuts per una parella, com que tenia una amiga que vivia a Barcelona, vaig decidir escapar cap al sud i anar a parar aquí l’any 1990. Al poc temps d’arribar, m’he adonat que és la meva ciutat. Avui em considero totalment barcelonina.

A Barcelona hi ha una comunitat italiana molt important -les estadístiques parlen d’uns 31.000, encara que les estimacions parlen de més de 40.000, amb un moviment molt potent des de fa tres dècades. Què és el que atrau tant a la ciutat?

Trobo que Barcelona té esperit llibertari, amb una llarga història al darrere. A Itàlia, trobo una corrupció transversal que impedeix que res es pugui bellugar. Aquí, com a la major part del sud, també hi ha una gran corrupció, però és de les elits, no ha permeat tots els nivell de la estructura social. Lluitar a Itàlia té un punt d’esterilitat. No s’aconsegueix res. Quan vaig arribar a Barcelona vaig tenir la impressió que aquí lluitar paga la pena. 

En aquests 31 anys que portes, has vist alguna evolució al respecte, tant a Catalunya com a Itàlia?

Crec que el tema del Procés ha creat una certa endogàmia de reafirmació. Abans, si més no a Barcelona, perquè la resta de Catalunya no la conec prou bé, detectava un orgull de cosmopolitisme, amb la defensa de la identitat catalana, esclar. La repressió i interessos polítics espuris d’un bàndol i després de l’altre també d’aquests darrers anys ha procurat una dinàmica de reafirmació, que, al meu parer, ha produït una pèrdua en la capacitat de confrontar-nos a grans models. A més, en general, aquí com arreu, estem anant cap a un nou populisme. No em refereixo al populisme obvi, amb refereixo a ell de tota la partitocràcia, de tots els bàndols: tots imiten les formes de guanya vots del pitjor populisme.

T’has dedicat molt al teatre, a l’activisme, als moviments socials,… vas tenir fins i tot cert protagonisme en el moviment del 15-M, una mena de catarsi col·lectiva que semblava qüestionar la deriva neoliberal i autoritària de les societats occidentals. Quina és l’herència d’aquell moviment? Quines conseqüències perdurables podem percebre avui després de tot aquell esclat, en certa mesura, revolucionari.

Exagerant, per a mi el 15-M és com la Revolució Francesa o maig del 68: rebel·lions que van ser cooptades i desmantellades, però de les que perduren els seus efectes positius. Els sis o set anys posteriors d’aquesta primavera del 2011, a més, van resultar molt intensos, i malgrat la cooptació política del moviment, especialment per part l’operació realitzada per Podemos, no s’ha aconseguit destruir certes innovacions de pensament polític que s’havian construït durant tots aquests anys. Lamentablement, en els últims 3-4 anys el foc s’ha anat apagant, s’han anat disgregant o afeblint els grups que s’havien construït i que resistien la cooptació política. No parlem només de la nostra experiència amb 15MPARATO o com  la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que havien sorgit o agafat una gran potència; també altres. Ara bé: aquell esperit del 15-M ha perdurat en una visió política de la població. És com els Droits de l’Homme, que és una herència de la Revolució Francesa, malgrat que aquesta hagués caigut en la reacció i desnaturalització posteriors. El 15-M ha deixat elements importants com ara els debats sobre l’estil de governança, o l’ètica en la gestió dels afers públics. Per exemple li devem la Llei de Transparència o la presó per targetes black i la recuperació dels diners dels afectats.

Lligat amb això, assistim realment a una situació de degradació democràtica global, eclosió de nous totalitarismes, certa normalització pel que fa a la retallada de llibertats i drets socials. Què és, al teu parer, el que està passant perquè anem en aquesta mala direcció? Com creus que evolucionarà la situació? Què podem fer per revertir-la?

El que ha passat és que l’esquerra dogmàtica de la partitocràcia i les seves clienteles i altaveus ha traït i generat un reacció evident. Si continuem rient les gràcies als partits, que són empreses privades que es mantenen gràcies a unes estructures que busquen exclusivament la seva supervivència, que fan servir els escons i els vots per perpetuar-se, és obvi que la situació no farà sinó continuar degradant-se. Tenim la responsabilitat d’evitar que continuïn traint-nos una vegada i l’altra. Si hi ha alguna cosa que ha demostrat la pandèmia és que no hi ha pràcticament diferències entre un i altre color polític. Un exemple: crec que en aquest moment excepcional, els gestos són importants, i per tant els partits haurien d’haver-se reduït el sou, com a manera de demostrar que estan disposats a compartir el patiment de la societat. Com no fan res més realment bé, és el mínim. Si en la societat civil, en moltes famílies, en les comunitats, empreses han aplicat per força major mecanismes de redistribució, perquè no ho fan els partits? L’esforç només va a mantenir les seves xarxes clientelars i els seus privilegis. El drama és que tot plegat no té a veure amb l’esquerra ni amb la dreta, sinó amb la partitocràcia.

L’únic mecanisme per defensar-nos és el nostre cervell. Estem governats per persones incompetents. Els partits polítics, en realitat, són empreses privades que viuen dels càrrecs i escons que compren i venen a kilos. La matèria primera de la qual s’alimenten és la manipulació de la gent. Reparteixen els diners aliens entre les seves xarxes clientelars: empreses, familiars, persones o grups afins… i és així com es fonamenta la governança de la societat. Des de la societat civil organitzada, hem de forçar els partits a reformar-se: això vol dir eliminar els incompetents i reduir la immensa quantitat de diners que fan servir cada dia. En altres paraules, el que porto temps defensant és que podem oferir un sou professional a polítics que tinguin una bona competència tècnica, fem fora a la resta, i establim una cogovernança amb les organitzacions socials, com en el cas vostre els sindicats docents o les associacions de famílies i estudiants, que sabeu exactament de què parlem quan es tracta de gestionar, per posar un exemple, l’educació. Com ho fem, això? Evidentment, amb molta lluita i persistència.

Darrerament has publicat un interessant llibre, Fake You, on analitzes la qüestió sobre les notícies falses o la manipulació informativa. No estem assistint a un cert caos interessat? De quins mecanismes disposem per defensar-nos? En aquests darrers anys s’ha posat molt de moda les fake news així com s’hi han estès models fonamentats en el populisme. Sembla que ens endinsem en una mena d’autoritarisme postdemocràtic. Som molt pessimistes? Què es pot fer realment?

Es constata un retrocés democràtic arreu que és responsabilitat de l’esquerra. Si ets una persona normal, que creus que s’ha de repartir la riquesa, votes a partits suposadament d’esquerres, i et traeixen, et menteixen i manipulen la informació, acaba essent normal que qualsevol demagog acabi tenint el suport de tanta gent decebuda. Jo mateixa, si no tingués la formació familiar i política de molts anys de militància, potser acabaria votant Vox com a protesta i acte instintiu perquè estic farta que ens prenguin el pèl. Com no ser conspiranoic, si et juren a l’inici de la pandèmia que no cal portar mascareta i que no hi ha test, que després t’obliguen a portar-la i que ells mateixos han estat els primers a fer-se PCR’s?,  que quan tu et trobes malament, els mateixos polítics d’esquerra, poden ser atesos per la sanitat i tu no?, qualsevol persona sense una consciència política i una formació molt ferma és, aleshores, molt vulnerable a qui proposa solucions autoritàries. Això és un fenomen global i comú en la història.  En aquest moment a l’Estat Espanyol, el populisme avança per la traïció d’una esquerra dogmàtica, que tracta la població com si fossin nens petits, que et menteix dient que és pel teu bé. 

En una entrevista a Crític (gener de 2020) explicaves que les fonts de narrativa hegemònica són les que són a dalt de tot i són, per tant, els primers responsables de les fake news. Els mass media són els segons responsables. L’escola tindria responsabilitats en tant que institució i en tant que difusió?

Jo no sabia res d’educació. No tinc filles ni fills, mai me n’he ocupat de temes educatius. Tinc molt bon record dels meus mestres, però l’escola no és part de la meva vida. Acabo de posar-m’hi ara en el món educatiu, a partir del meu estudi des de que vam haver de dissenyar el Pla de Digitalització Democràtica del Centres Educatiu per impuls d’un grup de famílies, un pla per a contrarestar les nefastes polítiques del Departament en temes digitals. No puc dir res de dolent de les escoles (riu). M’hi he relacionat amb els centres participants amb el pla pilot, o també hi he tingut contacte amb vosaltres -no és la primera vegada que col·laboro amb USTEC- i veig que s’està fent un meritori esforç per anar construint espais de governança millorada a cadascun dels instituts i escoles, en condicions inhumanes, entremig d’una pandèmia, abandonades per un Departament incapaç i incompetent. Les maneres com s’han organitzat les escoles amb la participació de la comunitat educativa durant la Covid és brutal. Es pot dir que estic en una mena de fase d’enamorament respecte a les comunitats educatives catalanes (riu).

Per part de les escoles detecto un esforç per no criminalitzar l’internet. Si ho compares amb el discurs que està fent determinada dogmatisme intel·lectual sobre els presumptes perills del món digital, haguéssim passat la pandèmia sense que les àvies i avis no haguessin pogut tenir videoconverses amb les seves famílies i les nostres nenes i nens no haurien pogut estudiar. A Catalunya, les escoles on hi he estat, tenen un millor criteri sobre noves tecnologies i sobre la xarxa que la pròpia administració.

Fa unes setmanes, Nico Hirtt, un dels principals investigadors sobre la deriva neoliberal de les reformes educatives ens alertava que la suposada innovació educativa, consistent a fer creure que tota la informació es podia trobar a internet, o que els docents haurien de deixar d’ensenyar continguts, i que s’imposava “aprendre a aprendre” sense saber exactament el què, ni com, ni qui ni a qui, promovia, en el fons, tota aquesta deriva de terraplanisme i el seguit de teories conspiratòries que van estenent-se arreu. Que sense la autoritat d’un cànon o un currículum, o uns continguts concrets, s’estava promovent el fet que els alumnes donessin el mateix valor a una informació que poguessis trobar a les xarxes socials que el que mostren els estudis científics contrastats. Hirtt relacionava l’eclosió de tots aquests moviments antivacunes i QAnon com el fruit de dues dècades d’innovació educativa de caràcter neoliberal i que està portant com a conseqüència un gran relativisme. Què n’opines, d’això?

Em sembla molt pertinent, això que diu. Hi ha dues tendències oposades i nefastes per a entendre i, doncs, ensenyar el món digital: la tecnofòbia i el tecnosolucionisme [1]. He tingut moltes dificultats amb molts dels meus companys de lluita d’altres moviments socials per a què entenguin bé quines són les possibilitats del món digital. Internet és una excel·lent eina de democratització i és important que es deixi de confondre Google, o Facebook amb Internet. És com confondre el menjar amb el MacDonald. Si no t’agrada la política del McDonald no vol dir que haguem d’erradicar el menjar. Està bé entendre internet com a un espai on es poden trobar molta informació o tenir portes obertes al món. Si els governs potencien el que serien els venedors d’enciclopèdia d’avui, els GAFAM (acrònim de Google, Apple, Facebook, Amazon i Microsoft) dominin la xarxa, estarem cometent un greu error. És per això que des de Xnet proposem un pla de digitalització democràtica dels centres educatius com a una manera alternativa al que estan fent, fins ara, les autoritats educatives d’aquest país. 

Precisament, ets impulsora d’Xnet, una plataforma activista sobre cultura digital. En què consisteix el projecte i què busca?

Xnet sorgeix el 2008 com a projecte col·laboratiu des del món acadèmic, l’art i l’activisme social en contra del concepte de copyright que destrueix la llibertat a internet i per a la millora de la democràcia en l’era digital.

Veiem que les xarxes socials semblen centrades, sobretot, a capturar dades. Fer servir Google és convidar a què t’espiin tots els teus moviments

Estem d’acord. Ara bé, si continuem confonent entre internet i els grans monopolis que l’ocupen, estem col·laborant en una criminalització que ens porta als braços de les corporacions. En tot cas el problema que veig és que Facebook, Google, molt poques empreses estan ocupant tot l’espai digital. Això vol dir que hi hem de renunciar? En absolut!, cal continuar reivindicant-lo com a una eina. L’internet sempre és bo. En tot cas, la nostra responsabilitat és treballar perquè no sigui monopolitzat per grans grups.

No creus que la gent normalitza el fet de renunciar a la pròpia privacitat, com quan accedeixes a obrir-te comptes amb aquestes empreses. De fet, la gent més jove, això sembla que ja ho té interioritzat

Els dolents fan la seva feina si els bons no els hi parem els peus.  A l’Índia hi ha gent que confon Facebook amb internet, i aquí, cada vegada més gent creu que Google és internet. I això és molt greu, i aquí el Departament d’Educació ho està potenciant. Google és a Internet el que Pizza Hut és a la gastronomia. Si només deixem consumir Pizza Hut als nostres infants, és obvi que estem perjudicant greument la seva nutrició i salut. I és evident que les polítiques de Via Augusta van en aquesta direcció.

L’Estat francès recomana a través de la Soque Interministériel de Logiciel Libres (SILL) una llista de programari lliure que actualitza cada any i ha hagut tímids intents per promocionar aquest tipus de programari a les escoles públiques. Creus que aquest model es podria importar a Catalunya i què caldria fer?

(https://numerique.gouv.fr/actualites/decouvrez-le-socle-interministeriel-des-logiciels-libres-sill-2019/)

En els darrers temps ha canviat la meva idea de com hem de defensar el software lliure. Fa uns deu anys vaig ser a l’Uruguai, un país pioner on hi havia software lliure per a tothom en les escoles. El Pla Cebian. El problema és que bona part de la gent va acabar passant-se a Microsoft perquè s’ha comés l’error que sempre es comet. No és una qüestió ideològica, sinó de practicitat.  Passa alguna cosa semblant amb la banca ètica o l’economia cooperativa, que no acaben d’arrencar. El problema és el capitalisme, que t’obliga a treballar un munt d’hores, i a la majoria de les persones ni tan sol li queda temps per a pensar i gaudir.  El problema és que el software lliure, com la banca ètica o l’economia cooperativa requereixen d’una empenta que suposa un temps, un esforç i una reflexió que la majoria de gent no en disposa. Si Google funciona meravellosament i el software lliure funciona a mig gas, per a la majoria, no hi ha color. Tenim un problema, doncs, d’inversió. La UE hauria de fer grans inversions en software basat en codi auditable. És necessari que siguin les institucions públiques les que han de contribuir a donar suport i desenvolupar el software lliure perquè, a més, permet, que en cas que algunes empreses que el desenvolupin, si tanquen, el puguin continuar desenvolupant d’altres.

Malauradament el panorama actual és molt diferent, almenys aquí. Les administracions públiques, les educatives també, inverteixen els diners en empreses que fan servir codi tancat, elaborat per amics seus -com està passant en els aplicatius del Covid- o en grans corporacions que li sonen com qui compra del “teletienda” i que, potser, després els ajudaran en la campanya electoral. Això és gairebé feudalisme: vendre la població per interessos de partit, o pitjor encara, per pura ignorància.

Sembla que el petroli del segle XXI són les dades. A Anglaterra, un sistema educatiu privatitzat des de l’època Thatcher-Blair, alguns districtes escolars anglesos, les autoritats educatives locals han fet contractes amb multinacionals, i maneguen informació molt sensible. Cathy O’Neil va escriure un llibre molt interessant, “Armes de destrucció matemàtica” que explica com els algoritmes incrementen les desigualtats. Què poden fer amb les dades de la comunitat educativa?

El Pla de Digitalització democràtica que estem promovent des de Barcelona en algunes escoles és una mena de reconquesta democràtica. Hem d’aconseguir que aquest pla que permet auditar i fer sobirans cada centre de les seves pròpies dades, amb empreses de quilòmetre zero, i aturar l’entrada de Google. En cas contrari, el Big Brother entrarà a l’educació i no hi haurà manera de fer-lo sortir. El perfilat sistèmic i sistemàtic és garantitzat si no el parem. 

Crec que ens en sortirem. Quan vam començar amb el moviment 15M PARATO [N.d.E.: la iniciativa que ha impulsat el cas Bankia i tret a la lum les targetes black per perseguir la corrupció sistèmica encarnada per l’antic vicepresident econòmic del PP], ens costava trobar advocats especialitzats en temes financers que volguessin ajudar-nos. Aleshores, treballar per la banca era un destí molt atractiu per als advocats. Tanmateix, a partir del cas Bankia hem aconseguit que la gent comencés a guanyar els casos contra la banca i així hem creat un nou mercat, una nova demanda (riu). De veritat. Arran d’això ara hi ha moltíssims advocats experts en banca, que actuen contra la banca. Això vol dir que, si comencem a crear una demanda per fer front al dumping de Google, si la gent veu que és molt millor, la digitalització democràtica avançarà. Per tant, crec que és bo que la vostra revista pugui fer difusió d’aquesta idea: que cal que les dades de la comunitat educativa no siguin devorades pels taurons de les grans corporacions d’aquí fins a l’eternitat, que les fotografies dels alumnes de 4 anys pugin quedar circulant per les xarxes la resta de la seva vida. Cal aprofitar aquest projecte de digitalització que, si més no a Barcelona ja estarà funcionant quan surti aquesta revista, que l’adoptin amb tot l’ajut que els hi puguem procurar. Durant aquests pròxims dos anys hem aconseguit que la Direcció D’Innovació Democràtica de l’Ajuntament de Barcelona doni suport a qui ho necessiti. És important que tothom que tingui consciència de la  necessitat de deixar enrere Google per a les escoles, ens contacti ja per a formar part del Pla. Així es creen canvis imparable, fins i tot en l’economia neoliberal (riu).

Durant el confinament, s’ha popularitzat el concepte “bretxa digital”, fonamentat en el desigual accés a la tecnologia segons classe social. Creus que aquest és un problema greu? o, més aviat consideres que l’escola no hauria d’estar tan hiperconnectada ni hauria de fer servir tan intensament la tecnologia. De fet, sembla que els empleats d’alt rang de les tecnològiques americanes porten els seus fills a escoles sense accés a internet. Què n’opines?

Treure l’accés a internet no és una bona idea. Això seria com si impedíssim als nens travessar el carrer. Quan són petits, s’ha d’acompanyar als infants a creuar-los per avisar-los i educar-los sobre els perills de la circulació i que vagin aprenent a moure’s per la ciutat, però no els hem de tancar fins que no siguin adults perquè sinó seran adults inadaptats. Amb internet, passa exactament el mateix. Cal que hi accedeixin, des de la supervisió adulta, essent conscients dels perills que comporta, i aprofitant els avantatges que implica. 

Tenim un problema de bretxa digital a molts nivell: geogràfic, econòmic i per moltes formes de discriminacions. Per exemple, a les zones rurals, l’accés a internet pot arribar a ser molt difícil, cosa que provoca una gran discriminació respecte a les zones urbanes. I això no té cap motiu objectiu. Hi ha mil solucions per evitar-ho. Qualsevol alcalde com a mínim de pobles mitjans, amb pocs recursos i ajuts de les institucions europees pot proveir d’internet. Per tant, un cop més, és un problema polític, vinculat també als oligopolis de les empreses de telecomunicacions. 

Una altre factor del que mai es parla i que és encara més freqüent és que estem pagant unes tarifes i una velocitat d’internet que no es corresponen als serveis contractats. Ens estan prenent el pèl, gràcies a la impunitat amb què actuen les companyies de telecomunicacions. Ens estan estafant, simplement. Els nostres polítics estan permetent que les empreses de telefonia robin de manera massiva.

Des de la teva adolescència, almenys pel que hem llegit en altres entrevistes teves, hem vist que és una activista feminista. Com veus el feminisme actual?

Feminista, sempre. El victimisme ploramiques de la part del feminisme dogmàtic i/o institucional  actual no em representa. El victimisme no pot ser feminista. Ser víctima no et fa ser millor persona per se i el millor per defensar les víctimes – perquè la discriminació i la violència contra la dona continua essent quotidiana a petita escala per a totes i a gran i vergonyosa escala per a moltíssimes – és que deixin/deixem de ser-ho. A banda de ser discriminades o abusades, també tenim altres qualitats. És el que m’interessa potenciar.

Finalment, i aquesta és una pregunta que fem a tots els convidats. En poques paraules, com veus l’educació actualment? Com creus que serà durant les properes dècades? Com creus, al teu parer, que hauria de ser?

L’educació s’ha d’adequar a l’era digital. Això no ha de limitar-se a muntar una capa de digitalització sobre estructures anteriors. Això no és culpa dels educadors, sinó que és un problema polític. Cal fer reformes des de la base de la comunitat educativa, i des d’una perspectiva democràtica. Avui, gràcies a les tecnologies és més fàcil que mai compartir informació i materials. En contraposició, la nostra política insisteix a criticar i fins i tot criminalitzar el fet de compartir per satisfer els partidaris del copyright, a regalar a empreses privades la gestió de la digitalització educativa.

El nostre pla digital, creiem que d’aquí un parell d’anys, comportarà una formació que millorarà i potenciarà l’ús democràtic de les tecnologies, i també canviarà la mentalitat de l’aprenentatge sense necessitat de ser experts en tecnologia [1].  Internet és una estructura en xarxa distribuïda que ens permet aprofitar les competències da cadascú de manera molt humana i afectuosa, que respecta els diferents nivells educatius i comunicatius de les persones. Internet és una eina meravellosa que hem d’aprendre a compartir i gaudir democràticament.

[1] https://blogs.publico.es/dominiopublico/33360/el-encuadernador-y-el-exorcista-sobre-el-futuro-de-la-digitalizacion-en-la-educacion-y-en-todo-lo-demas/

Nota: Entrevista realitzada conjuntament amb Xose Conde per a la revista Docència

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!