Aquesta setmana, el periodista Ignasi Franch ha publicat aquesta entrevista a El Triangle sobre el meu llibre “Venjança de classe. Causes profundes de la violència revolucionària del 36.
Xavier Diez és professor i historiador, especialment dedicat a investigar la trajectòria de l’anarquisme. L’any 2007 va publicar El anarquismo individualista en España, també per a Virus Editorial.
Venjança de classe analitza les circumstàncies d’exclusió i repressió que van precedir la violència revolucionària de 1936. L’assaig compara desfavorablement les condicions de vida del proletariat català amb el de les altres democràcies europees.
‘Venjança de classe’
vol matisar la història
oficial de l’onada
revolucionària de 1936,
emmarcant-la en la
violència repressiva
que la precedí
QUI ÉS
mm Xavier Diez és professor i
historiador, especialment
dedicat a investigar la
trajectòria de l’anarquisme.
L’any 2007 va publicar El
anarquismo individualista en
España, també per a Virus
Editorial.
mm Venjança de classe analitza
les circumstàncies d’exclusió i
repressió que van precedir la
violència revolucionària de
1936. L’assaig compara
desfavorablement les
condicions de vida del
proletariat català amb el de les
altres democràcies europees.
Amb el seu llibre vol desmentir que
la violència a la zona republicana
fos una violència cega…
j Bé, més que desmentir-ho, vull
posar-ho en dubte. Bàsicament,
busco antecedents que expliquen
l’esclat que es produí sobretot en
les primeres setmanes de la revolució,
i els trobo en anys de greuges
i d’humiliacions. No es tractava només
que la societat catalana fos
desigual: hi havia violència estructural;
els treballadors havien de recórrer
a l’acció directa perquè els
empresaris respectessin la legalitat;
qualsevol iniciativa cultural
acabava amb persecució policial…
Això explica que, un cop els anarquistes
es van trobar amb 30.000
màusers, exercissin una violència
simbòlica i també personal.
És justificable, aquesta reacció, o
en un marc de canvis i de lluita contra
el feixisme aquesta ràbia s’hauria
d’haver pogut dissoldre?
j La violència mai no és justificable,
mai. Ara bé, hi ha dues violències:
la física i l’estructural. La Catalunya
oficial va fer un apartheid
a la classe popular, esprement-la
econòmicament, aillant-la educacionalment.
Això va acabar en una
venjança, però no és una història
de bons i dolents: les classes altes
havien d’haver estat generoses.
Comparant les condicions de vida
amb les dels obrers d’altres països,
les diferències eren substancials.
Els salaris eren molt baixos, i qualsevol
millora quedava absorbida
per un augment dels lloguers, perquè
es buscava un mercat captiu.
Una èlit va posar el manteniment
del seu nivell de vida per sobre del
benestar de milers de persones.
Narra casos de repressió inexplicable,
com l’agressió a un grup de
famílies que esperaven nens de
vaguistes per fer-se’n càrrec.
j Això és el que explica que es revengessin
quan va sorgir l’oportunitat.
Però també hi ha un altre
tema: la criminalització de l’anarquisme
a la Catalunya dels anys
trenta. Impartint un curset, vaig
reptar els alumnes a fer una recerca
a les hemeroteques de les paraules
anarquista o llibertari, i gairebé
totes les referències tenien a
veure amb violència i atracaments.
El relat que fa és el d’un encaix impossible
de l’anarquisme, també
dins el si d’una república que dificultà
la seva normalització…
j Quan va arribar la República, la
gent no desitjava la democràcia
com a democràcia, sinó com una
millora substancial de les condicions
de vida. Però no va haver-hi
gestos simbòlics; la democràcia es
va considerar ineficaç, i això explica
tant els moviments igualitaristes
com l’auge dels feixismes.
Parla d’una assimilació de l’anarquisme
amb bombes i violència.
Quina és la seva altra cara? L’ateneisme,
per exemple?
j Al llibre ho plantejo. L’anarquisme
ha sabut construir un discurs
propi, un univers propi. I, als anys
trenta, no va ser només sinònim
d’esclats de violència: també va
mostrar capacitat d’autogestió,
unes col·lectivitzacions i unes estructures
que van possibilitar anar
a la guerra en condicions, i aguantar
contra un exèrcit professional
ajudat per Alemanya i Itàlia.
Insuficient habitatge de protecció
oficial, lloguers que comporten un
elevat percentatge d’uns salaris
molt inferiors als dels grans països
europeus… Estem parlant de 1930
o d’ara mateix?
j En la història hi ha continuïtats.
Quan vaig començar a escriure
aquest llibre, es parlava d’un període
d’expansió econòmica meravellós
i, quan el vaig acabar, ja estàvem
en plena crisi. Si optem per
un model basat en la desigualtat,
significa que no hem après res. Dècades
enrere, una situació semblant
va acabar en una revolució
que s’hauria pogut evitar si tothom
hagués estat més generós.
Es parla del franquisme com el motiu
pel qual l’Estat del benestar espanyol
du retard respecte a democràcies
més avançades; però, pel que
explica, tot ve encara de més enrere.
És l’espanyol un Estat objectivament
endarrerit en l’àmbit social?
j Absolutament. És un antic imperi
que va fer fallida, però encara
viu psicològicament en la seva edat
d’or, on hi ha un elogi de la desigualtat.
Amb aquesta manera de pensar
és molt difícil avançar cap a
un Estat més solidari. Catalunya
és un cas més estrany, perquè des
dels remences hi ha una tendència
igualitarista fortament combatuda
per les classes altes. Aquí també
tenim draps bruts dels quals
molts historiadors no parlen, culpant
de tot el franquisme. l
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Col·laborar amb El Triangle és col·laborar amb el capital i amb l’enemic