Espai de Dissidència

Nota: Entrevista publicada al darrer número de la revista Docència.

Dolores
Juliano és una reputada antropòloga, professora de la Universitat de Barcelona,
que ha dedicat bona part de la seva llarga carrera a investigar sobre els
subtils mecanismes de la discriminació. Procedent de la coneguda i forçada
diàspora argentina, de la que tant es beneficiaren els ambients acadèmics
catalans, té una bona experiència sobre com dictadura i neoliberalisme
esdevenen dos moviments confluents amb un idèntic objectiu: la submissió
individual i la colonització de l’espai públic. La privatització dels guanys i
la socialització dels perjudicis del capitalisme.

L’entrevista
té lloc a principis de gener de 2008 a Barcelona. Quedem per conversar sobre la
polèmica assignatura d’educació per a la ciutadania. Tanmateix, poques setmanes
abans, el Departament acabava de fer públiques les Bases de la Llei d’Educació
de Catalunya, que mostra clares intencions d’imitar les polítiques escolars del
Xile de Pinochet o l’Argentina de Videla: privatització, traspàs competencial
als ajuntaments, o una elevada autonomia amb voluntat que el govern es
desentengui de les seves obligacions. El programa de deconstrucció educativa
permet fer nombroses referències del passat i del present. Dos anys després,
quatre vagues, les mobilitzacions més àmplies i continuades des de finals dels
vuitanta, posat en evidència el Conseller i els seus assessors neoliberals, en
discussió el decret d’autonomia, el testimoni de Juliano resulta clarivident.

XAVIER DIEZ. A partir de la dècada del setanta, l’escola del nostre
país havia experimentat una mena de revolució democràtica que implicava
desterrar l’autoritarisme de les aules i promoure valors com la tolerància, la
igualtat de gènere, la participació,… Tanmateix, sovint molts docents van
topar amb una realitat diferent.

DOLORES JULIANO. El
problema del ressorgiment de la democratització de l’escola a Espanya té dos
factors. Un és objectiu. Amb la millora de la situació econòmica general, cada
vegada sectors socials més amplis poden romandre més anys al sistema educatiu.
Als nivells secundari i universitari accedeixen massivament grups socials que
abans n’havien quedat exclosos. Quan vaig arribar a aquest país, em vaig trobar
que la major part dels estudiants universitaris eren primeres generacions
lletrades. Els seus pares no tenien estudis. Una vegada hi arriben, accedeixen
també al discurs legitimat, a les possibilitats laborals, a la capacitat de
manifestar amb major eficàcia les seves necessitats. El segon factor té més a veure
amb les estratègies educatives i els continguts. Amb freqüència el professorat
tendeix a reproduir a l’aula, no el que van aprendre a la facultat de
pedagogia, sinó allò que van viure com a alumnes. Les pràctiques escolars
autoritàries, unilinials, són així difícils de neutralitzar. La realitat,
doncs, no depèn tant de la legislació sinó d’una certa inèrcia que no només
afecta als docents, sinó que procedeix sobretot de les pròpies famílies.
Sovint, pares i mares tenen unes expectatives educatives fonamentades també en
les experiències personals i actuen com a factor conservador. Les noves
estratègies més democràtiques, si bé s’han intentat aplicar, generalment amb un
èxit notable, mantenen els seus punts febles, i en ocasions s’ha traduït en
situacions una mica anàrquiques. Sovint ha costat molt mantenir el difícil
equilibri entre llibertat i autoritat. Els processos nous, sovint, han provocat
problemes nous.

De tota
manera penso que aquests processos transformadors han estan ben encaminats,
perquè el personal de les escoles treballa amb una gran motivació. Els mestres
i professors no solen ser gaire conservadors, al contrari. Per tant, malgrat
alguns errors, es continua avançant en una bona direcció.

Sense haver-ho previst, sense preparació, a partir
dels noranta les escoles catalanes es van trobar amb una realitat desconeguda,
culturalment diversa, i amb uns problemes de discriminació social que ens
retornen a móns antics. Un xoc sobtat al sistema educatiu. Com creus que va
reaccionar la institució escolar?

Aquí
trobem amb un problema de perspectiva històrica. A partir dels cinquanta, a
Espanya es produeix un ampli procés de desplaçament de població rural a les
ciutats. Això va propiciar un percentatge elevadíssim de nens nascuts a fora de
Catalunya, més de la meitat. A més venien de classes baixes, amb una
gran proporció de persones sense alfabetitzar, sense coneixement del català,…
I malgrat tot, s’han acabat inserint en el teixit social sense problemes. En
relació a aquest fenomen, els nous contingents d’estrangers, que no ultrapassen
el dotze per cent, resulta mínim. Per què ens semblen més diversos aquests que
aquells? Perquè, entre altres coses tenen un color de pell diferent i una altra
llengua de comunicació. En alguns aspectes, paradoxalment, aquesta població és
més pròxima que l’onada immigratòria anterior. Des d’un punt de vista educatiu,
la immigració de llarga distància, d’Amèrica, de l’Est, fins i tot de molts
estats africans, té nivells educatius semblats als de la població d’acollida i prové
de classes socials mitjanes o mitjanes baixes. A més, la majoria té una clara
voluntat d’aprendre i d’adaptar-se a la nova realitat, cosa que no sempre
succeïa amb la dels cinquanta.

Si
Catalunya ha tingut èxit a assimilar el contingent immens de la immigració
interna, fins al punt que el propi catalanisme es forneix d’aquests orígens, té
l’experiència suficient per repetir el procés amb els nous, que són més reduïts
demogràficament, i que probablement, tenen més ganes d’integrar-se.

Els
problemes, en darrera instància, es vinculen més aviat amb el racisme. La
immigració interior, malgrat les diferències culturals, mantenia una aparença
física idèntica a la societat d’acollida. Només amb el català en tenia prou per
mimmetitzar-se. La nova població té característiques físiques distintes, i
això, des del punt de vista dels autòctons, resulta més difícil d’assimilar.
Molts dels recels es vinculen als estereotips.

Catalunya
en l’actualitat té major experiència que en el passat, més instruments teòrics,
institucionals, l’administració de l’escola i dels mitjans de comunicació, més
i millors condicions per dur a terme sense angoixes i amb tranquil·litat,
processos de diàleg i integració convenients per a ambdós grups.

D’altra
banda, també és cert que en la situació actual, sovint des de la política, es
criminalitza la immigració, i es tracta de precaritzar-la a partir de generar
situacions legals d’inestabilitat, d’agressions jurídiques que els neguen
l’arrelament o la possibilitat de romandre-hi. En totes aquestes circumstàncies
es troba l’escola, la qual no pot solventar la totalitat de les problemàtiques
socials, tot i que representa un àmbit de convivència essencial. Sobre la
discriminació laboral, l’assetjament policial, els obstacles a l’habitatge,
poca cosa pot fer.

A partir del moment en què emergeix amb força el
procés històric de la globalització, assistim a un reforçament de les
desigualtats socials. En els darrers temps, veiem com l’escola, que havia estat
un “ascensor social” va perdent aquest paper anivellador i de cohesió social.
Al teu parer, quins són els mecanismes que provoquen aquest procés, en termes
d’Ulrich Beck, de brasilerització d’occident.

Vivim
en una societat molt jerarquitzada. I històricament, les diferències entre
pobres i rics, i sobretot, entre països pobres i rics, són més àmplies que mai.
Tant és així, que de la fam episòdica del passat, hem passat a la fam
estructural. El nostre model d’igualtat i participació és qüestionat pel
mercat. En l’actualitat, el que tracta de fer occident és provar de mantenir
una homogeneïtat interna, i traslladar la desigualtat a fora de les fronteres.
Hi ha diferències entre pobres i rics, tot i que menors dins l’interior del
territori, i s’amplien en una dimensió astronòmica, entre àmbits geogràfics. Hi
ha una estratègia global d’externalitzar la pobresa. I respecte als pobres del
món, mantenir la vella caritat, en comptes dels eficaços mecanismes del
reequilibri i la redistribució. Fins i tot, dins occident, aquesta
discriminació es manté sota un paràmetre similar. Els pobres, els explotats ja
no són majoritàriament els autòctons, sinó els immigrants, en especial els
indocumentats, als quals es paga menys pel mateix treball, no se’ls reconeix
titulació o se’ls manté en situació de precarietat. En aquestes condicions,
l’escola pot fer poca cosa, tot i que pot desenvolupar, i ho ha fet fins al
moment prou bé, una mirada crítica que impedeixi legitimar aquesta injusta
situació. Els discursos crítics malgrat tot el que està plovent, té una
efectivitat a llarg termini, i poden servir en un futur per frenar aquesta
situació d’injustícia local i global.

Al seu darrer llibre, Naomi Klein explica com Xile i
Argentina van representar el primer experiment del neoliberalisme, a partir
dels cop d’estat militars del 1973 i 1976 respectivament. A l’Argentina, que
coneixes bé, es van aplicar aleshores un conjunt de mesures –municipalització,
descentralització, autonomia, suport als centres privats, desinversió,…- que
es vol implantar aquí, en l’actualitat amb la nova Llei d’Educació de Catalunya
i el nou Decret d’Autonomia. Quina ha estat l’evolució educativa del teu país,
que va ser un referent de qualitat a Llatinoamèrica i les seves repercussions
socials

A
l’Argentina es va produir un exhaustiu desmantellament del seu sistema
educatiu. El meu país, des de 1860, havia organitzat un sistema educatiu
públic, gratuït, laic i obligatori. Les escoles privades tenien escassa
importància, mentre la totalitat del pes de l’educació era sostingut per
l’estat. Aquest sistema, per descomtat, tenia falles, com ara el pes d’un
patriotisme exacerbat, fet coherent amb els temps que corrien, i perquè
responia a un intent de construir una identitat nova, tot reemplaçant les de
procedència, perquè no hem d’oblidar que l’Argentina s’ha construït des de la
immigració. Si bé el sistema no era perfecte, sí absolutament democràtic.
L’escola s’ocupava d’assegurar la igualtat, des del subministre dels guardapolvos
que permetien no diferenciar l’alumnat per la indumentària, fins al menjar
gratuït, i el seguiment de l’escolarització des de la primària fins a la
universitat. Això va implicar un nivell d’escolarització molt alt, amb nivells
d’alfabetització, ja a finals del XIX, extraordinàriament important,
especialment si ho comparem amb la procedència de la immigració de l’època,
conformada especialment per camperols illetrats d’Espanya i Itàlia. I aquest
sistema, que té l’objectiu d’assimilar els fills dels immigrants es posa en
marxa amb tots els recursos de l’estat al llarg de cent anys, assolint un accés
important a la universitat, per cert, també gratuïta.

Amb el
cop militar, s’estableix el model neoliberal i el que es fa és desmantellar els
serveis públics, i només a aquells amb un poder adquisitiu considerable se’ls
permet un accés real a l’educació qualitativa. Baixen els pressupostos
educatius i es transfereix la gestió de les escoles a les províncies i els
municipis. Les àrees més empobrides, més necessitades de recursos, eren les que
tenien pitjors escoles, perquè havien de sufragar-les amb els propis recursos.
Se suprimeixen, a més, molts dels avantatges de la carrera docent, pel que fa a
qüestions d’estabilitat i remuneracions, sovint reduïts de forma dramàtica, la
qual cosa comporta una fugida del professorat més ben preparat a altres àmbits
professionals, fet que priva a escoles o instituts de professors d’una vàlua
irreemplaçable o bé els docents entren en una dinàmica de pluriocupació,
impartint moltes més hores de les convenients, amb la qual cosa, la qualitat de
la docència s’acaba ressentint. Es produeix un col·lapse econòmic traduït en un
col·lapse en els serveis. No s’inverteix en infraestructures, les escoles es
deterioren, amb la qual cosa el sistema educatiu es degrada d’una manera tan
important que avui ens trobem en la necessitat de refer-ho tot.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!