Espai de Dissidència

Nota: Article publicat a l’edició d’avui del Suplement L’Aula, del Diari de Girona

Després de la destrucció de la seva ciutat per part dels perses, i la posterior i inesperada victòria de Salamina contra la flota meda, els atenencs van decidir reconstruir un nou espai monumental que deixés bocabadat el món sencer. El que pocs visitants de l’Acròpolis saben avui que en aquella gran obra no hi participaren ni esclaus ni estrangers. Van ser els ciutadans lliures, amb les seves mans qui van bastir els temples, el Partenó i el conjunt monumental. Ho van fer voluntàriament i amb entusiasme, car d’aquesta manera pretenien impressionar qualsevol enemic que s’acostès a la ciutat. Era una carta de presentació dels grecs, un missatge inequívoc que parlava de la superioritat de la democràcia participativa, capaç de vèncer un exèrcit de serfs superior en nombre i inferior en esperit, i de construir amb l’esforç mancomunat una de les meravelles del món antic.

No corren bons temps per a la democràcia. De fet, una retòrica recorre els despatxos dels responsables educatius, amb la recurrent terminologia de lideratge, excel•lència, governança i altres mots similars pel que fa a la seva calculada ambigüitat i l’opacitat de les intencions. En el nou discurs, plagiat del sarkozysme, es pretén demostrar la superioritat dels conceptes cisellats en el món de l’empresa, per damunt d’altres termes com autogestió, participació, i per descomptat, democràcia. Des dels laboratoris d’idees afins, des de les escoles de negocis i des de Via Augusta, es presenta la imposició de l’autoritarisme i la jerarquia com a la solució als presumptes mals que afecten a l’educació pública. De fet, una de les primeres mesures que es volen imposar, a partir de l’aprovació de la LEC és un decret que atorgui més poder a les direccions, justificat a partir de la creença màgica que un “lideratge fort” pot millorar, per sí sol, la qualitat d’un centre. En certa mesura, el que es tracta és d’aplicar els principis de l’organització capitalista a un espai públic, i amb això, de manera indirecta, a la vida quotidiana.

Els autors d’aquesta iniciativa parteixen de l’amnèsia col•lectiva. La memòria històrica ens hauria d’alliçonar que aquesta “idea innovadora” és en realitat un vell concepte posat en pràctica amb resultats catastròfics. L’escola anterior a 1975, el referent més recent en el qual el Conseller es pot emmirallar, es caracteritzava pel poder omnímode dels directors, i alhora per uns índexs de fracàs escolar, controls ideològics i encarcarament metodològic que avui costaria d’imaginar. L’arribada de la democràcia a mitjans setanta, bastí una escola ben diferent, organitzada sota paràmetres participatius, que va donar entrada a claustres ambiciosos, ampes col•laboradores i entorns exigents. Aquestes novetats van permetre saltar d’uns índexs de fracàs escolar de la meitat dels alumnes a catorze anys, a la quarta part que tenim avui als setze, d’un set per cent d’universitaris a un trenta per cent de llicenciats i diplomats, d’un analfabetisme considerable a l’eradicació d’aquest mal. Creure que el retorn a les direccions fortes implica millorar l’educació no té fonament en l’experiència, sinó en la confiança en una ideologia interessada.

És cert que en els darrers anys es constata una certa reculada en la participació i la gestió democràtica dels centres. També són palpables sentiments col•lectius de desorientació, d’abstenció i de baixa moral de combat entre el conjunt de la comunitat educativa. Tanmateix, això no pot ser atribuïble a una “manca de lideratge”, com es repeteix com un mantra des de Via Augusta, sinó a un conjunt de circumstàncies que no tenen res a veure amb l’organigrama dels centres. Hi ha hagut transformacions socials i econòmiques difícils d’administrar per una escola cada vegada més aïllada, una política educativa erràtica, amb errors no corregits, o mesures absurdes des del punt de vista pedagògic i social, com la sisena hora, principal causa de ressetiment entre els claustres. I sobretot, existeix una gran, profunda desconfiança respecte els responsables educatius, per la seva reiterada negativa a emprar mesures útils per millorar l’educació, i recórrer a una retòrica populista a l’hora de “governar” l’educació.

Davant de la temptació de “fer de l’escola una empresa”, amb jerarquització, desigualtat entre els docents, arbitrarietat, nepotisme, el que cal és rearmar la democràcia. La qualitat no és el fruit de la centralització de les decisions, sinó de la implicació col•lectiva i mancomunada del professorat, famílies i alumnat. I en aquest sentit, les direccions tenen un paper imprescindible a l’hora de dinamitzar la seva comunitat educativa. Propiciar un sentiment sinèrgic de col•laboració. Treballar conjuntament, esquena amb esquena, per fer de les nostres escoles les nostres veritables acròpolis. De fet, el mot “lideratge”, que descriu una circumstància més que no pas un càrrec, té a veure amb la confiança dipositada en una persona amb mèrits i habilitats entre iguals, un primum inter pares. En canvi, la idea que ens ven el Departament amb les seves reformes, el poder arribat pels de dalt per disciplinar als de baix, hauria de tenir un altre mot més adient i de record inesborrable, “cabdillatge”. Si volem construir una societat democràtica i solidària, les direccions han d’ésser l’expressió pública d’una comunitat col•laborativa. Altrament, estaríem fent un terrible gir en la direcció equivocada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!