Espai de Dissidència

Devia ser cap a principis dels vuitanta quan vaig fer amistat amb Monsieur Berenguer. Ell i la seva família eren veïns del lloc on passava les vacances i tenien una relació molt bona amb els meus pares. El cap de família, que aleshores devia tenir uns seixanta anys, em va iniciar en el pastis i les tècniques bàsiques de la Petanca. També havíem passat alguns vespres jugant als escacs. Amb el pas dels estius, i tenint en compte el meu interès per la història (en algun moment va revelar que ell també hi fou, al desembarcament de la Provença, l’agost de 1944, amb els aliats, va començar a explicar-me alguns fets que aleshores ignorava, com també ignora la major part de catalans.
Com el seu cognom indica, Monsieur Bérenguer, un ferroviari de la SNCF a punt de jubilar-se, tenia els seus orígens a Alacant. De fet, si la memòria no em falla, quan encara vivia el seu pare (i el portava també al petit apartament de la Costa Daurada on passava els estius) xerraven entre ells entre una barreja estranya de francès amb un català d’altres latituds. Tanmateix, no eren valencians. Ni tampoc Berenguer s’acabava de sentir francès del tot (aleshores vivia a Bordeus), mentre que la seva filla exhalava una francesitat de manual. 

Efectivament, era un Pied-Noir. Això ho vaig saber després, perquè en realitat ell afirmava haver estat, en un temps llunyà, un francès d’Algèria. I entre records bèl·lics (i un cert orgull d’haver seguit el general Leclerc), no se sentia especialment còmode davant la guerra bruta del que havia estat la d’Algèria. “Tots els contendents havien fet barbaritats”, reconeixia amb una agra recança, potser amb un distanciament generós, coneixedor d’haver perdut una petita pàtria.
Anys després, més documentat, em resulta complicat enfrontar-me a un conflicte que la simplificació historiogràfica sovint ha titllat de guerra colonial. També aleshores vaig conèixer alguns algerians àrabs, els quals tampoc semblaven massa contents que la seva independència, fonamentada en la brutalitat d’una guerra bruta, engendrés un estat corrupte, descompost i violent. El que sí és cert, que persones com Mn. Bérenguer esdevingueren perdedors dels perdedors, car tampoc valencians, illencs o refugiats republicans tingueren facilitats per tornar a un estat hostil.
Em vénen aquests records quan miro el número 7 de la revista Mirmanda, que amb motiu del cinquentenari de la fi de la França algeriana ha dedicat un monogràfic als Pied-Noirs catalans, ignorats i ocults per la majoria de la historiografia francesa i catalana. Amb un volum polièdric, des de punts de vista diferents, i amb multitud de testimonis, ens fan reflexionar per un esdeveniment pel qual s’ha passat majoritàriament de puntetes. Un conflicte amargant, que tingué només perdedors (fins guanyant la guerra, els àrabs algerians van perdre la pau).
Com a historiador, és de gran dificultat enfrontar-se a un procés històric (colonització, trasplantament d’occident al nord-africà, exilis, descolonització) amb tantes cares i víctimes. Un conflicte cruel en les formes i els continguts. La revista cultural transfronterera, dirigida per Òscar Jané i Èric Forcada fan una aproximació. Una aproximació ponderada, on tanmateix, els sentiments (contradictoris, com tots) permeten tractar amb ciència i sensibilitat, un moment de la nostra (efectivament, nostra) història ple de matisos.