Espai de Dissidència

El cap de setmana passat,
ens va venir a visitar la sogra. Ella viu a la ratlla entre el barri de les
Planes, a Sant Joan Despí, i a Cornellà, en un espai on no hi ha més separació
que l?administrativa. Va néixer a Extremadura, i com la majoria dels habitants
de l?estat, va perdre la guerra, tot i haver nascut dos anys després que
aquesta s?acabés.

Sovint parla de la gana que
passaven, experiència que resulta idèntica a la terrible Barcelona de
postguerra que va viure el meu pare. El que em costa de suportar és quan,
paral·lelament, parla de sants, verges i escolans, aquells que van beneir, en
nom de Déu, la seva gana. Així que, mentre assenyalava a la meva filla el tipus
d?herbes per apaivagar la seva gana permanent, vaig suggerir, sarcàsticament,
que si s?haguéssin menjat uns quants señoritos, d?aquests que tancaven
amb filferrades els seus cortijos, i que casen les seves filles amb toreros
no només haurien apaivagat momentàniament la seva gana, sinó que l?haguéssin
resolt definitivament.

Almenys, als catalans,
sempre ens quedarà el consol de com Marcel·lí Massana feia passejar en
calçotets el petit dèspota de la fàbrica de Sallent, o com Facerias robava,
fins i tot els calçotets, dels burgesos franquistes als bordells i meublés
de la zona alta de la ciutat. També és cert que va haver una guerrilla
important a aquella zona, que tractava de posar les coses al seu lloc.
Tanmateix, els qui van pactar la Transició, van pactar també el silenci
d?aquells que podrien haver tornat la dignitat a un poble que tenia un
president que ens utilitzava de cap de turc, davant la seva impotència a l?hora
de tallar les filferrades que mantenen encadenats a milions de ciutadans en un
estat amb unes diferències socials insuportables.

Potser vaig ser una mica
dur, encara que de vegades m?emprenya la submissió voluntària, i l?assumpció de
l?explotació com a conseqüència d?un mandat diví. Malauradament els nostres polítics,
i sobretot alguns que afirmen ser d?esquerres, coneixen molt bé aquesta
filosofia de la submissió. Acostumats com estan molts a la mentalitat feudal,
de l?intercanvi desigual, de tant en tant van muntant mítings per les ciutats de la corona metropolitana, i en comptes d?exigir una relació més igualitària, acaben,
antropològicament parlant, en la cultura del regal. Vosaltres em voteu? Jo us
poso un centre social per aquí, us subvenciono les sevillanes per allà, i si em
sento generós, sóc capaç de convidar-vos a un arròs popular. Mentrestant, més
que com a publicitat, com a materialització d?aquest intercanvi, reparteixen
objectes diversos amb un logo que ha de permetre enrecordar-se de qui han de
votar. Clauers, llapis,
joguines, i globus.

Precisament dissabte, la
sogra va portar un io-io i un globus, amb el famós logo. La meva nena, que
assisteix a classe de ciències polítiques cada dijous a Polònia, amb el meu
excompany de facultat Toni Soler com a
professor, ja s?ho veia venir, i immediatament va encertar els qui devien
parlar al míting, fins i tot, imitant-los.

Com en una metàfora
afortunada, els objectes en qüestió, que com a mínim devien ser adquirits en un
Todo a cien, van fer fallida. El io-io es va quedar enganxat a un terç
de la seva longitud. D?allà, tot embolicat, ja no va més enllà del que prometia
en un principi. Més o menys, el que ha passat amb l?estatut. No es pot anar a
comprar als xinos. O una de dos, o el comprem nosaltres a una botiga de
les bones, o en fem un amb els nostres recursos. Pel que fa al globus, va passar allò
que tots suposem que passa amb les promeses electorals. Tiren molt fort cap al cel, cercant
l?impossible. Fins que, lògicament, i atès que els polítics tenen molt
poc a fer perquè diuen actuar de representants dels de baix, quan fan només de
gestors dels de dalt, acaben desinflant-se i perdent gas. Encara roda avui pel
passadís. Sospito que la meva nena, en qualsevol moment, el petarà.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!