Espai de Dissidència

a alguns anys vaig cursar l’assignatura de Dret
Constitucional. A tal efecte, vaig llegir l’excel·lent manual
universitari de Francesc Carreras, de manera que es pot dir que tinc un
cert coneixement de com funciona l’arquitectura legal. És per això que
no puc deixar de pensar en el cinisme de Romanones, que enllaça amb la
tradició constitucional hispànica. Als seus enemics, els amenaçava amb
fer complir la llei. En èpoques de coalicions, etzibava aquella frase de
“ustedes hagan las leyes, que yo haré los reglamentos”. Tot
això dóna una certa idea de la credibilitat global de la classe política
hispànica, que va fer l’esforç de redactar una Constitució, la del
1978, que en quatre cinquenes parts és decorativa. L’única part efectiva
és aquella en la qual es deixa ben clar que el règim resultant de la
Transició, tot parafrassejant von Klausewitz, és la continuació del
franquisme per altres mitjans.
Certament, el text constitucional parla del dret
al treball, a l’habitatge digne, d’economia mixta o d’impostos
progressius. Tanmateix, només serveix a la pràctica per neutralitzar
qualsevol intent d’afirmació nacional (no espanyola, per descomptat),
per intimidar la dissidència, i per assegurar que els beneficiaris del
franquisme mantenen els  privilegis. Més de trenta anys de vigència han
servit per demostrar que el patriciat hispànic, els propietaris del
mànec de la paella, continuen essent aquella estranya combinació de
plutocràcia corrupta, un alt funcionariat enquistat en els ressorts de
l’estat des de l’Emperador Carles ençà, un tradicionalisme carrincló,
una intel·lectualitat (diguem-ho així) hooligan, amb una
curiosa deriva cap al neoliberalisme més talibà. Aznar és la
representació simbòlica, l’encarnació mística d’aquella Espanya negra
que, gràcies a haver guanyat la guerra per obra i gràcia de la Wermacht,
es manté en el poder com una anomalia històrica, un anacronisme com la
noblesa russa o la cambra dels Lords.
Dins les pràctiques i creences d’aquesta Espanya, diguem-ne post-imperial hi ha la del Sí, señor. És a dir, un nacionalisme hispànic ranci i histriònic, el mateix que difon Intereconomía i La Razón, que
consisteix a ésser submís davant el fort i autoritari enfront el feble.
Costa trobar coherència entre l’orgull nacional i la facilitat amb què
la classe polític i el seu partit únic bicèfal (PSOE i PP) han acotat el
cap davant les exigències de Berlín i els atacs presents i futurs per
atacar l’autonomia de bascos i catalans. Fins i tot la humiliació
experimentada pot tenir la contrapartida d’humiliar altres per sota, una
oportunitat històrica de retallar un dels “excessos” de la Constitució,
és a dir, l’existència política de la nostra nació.
La modificació
de l’article 135 de la Constitució és una humiliació innecessària. És la
manera com la Cancellera Merkel marca amb un ferro roent Espanya (i de
retruc, a nosaltres). El mateix objectiu, l’equilibri pressupostari, es
podia assolir mitjançant una política assenyada o mesures de política
econòmica i tributària. Tanmateix, els nous junkers alemanys,
l’antiga noblesa prussiana disfressada de classe empresarial, necessiten
veure com xisclen els cambrers i senyores de fer feines del sud. I, amb
una classe política tan covarda, podien contemplar l’espectacle com
també han fet amb Grècia. Cosa significativa, les pèrdues de PIB dels
nostres conciutadans hel·lènics ha estat més gran des del 2008 que
durant l’ocupació nazi. Tanmateix, l’economia, que no és ciència sinó
religió, amb cimeres econòmiques que recorden misses negres, imposen
sacrificis humans. I modificar constitucions és una manera d’aconseguir
lloar el Déu del neoliberalisme. I és clar, juguen amb aventatge, tenint
en compte que és dubtós que resti cap bri de dignitat que provoqui un
referèndum on podríem expressar la nostra opinió sobre la deriva
econòmica de l’actual gobierno i el del futur.
Equilibrar
constitucionalment els pressupostos recorda a una forca. El nus
s’estreny en un únic sentit fins escanyar l’economia. En èpoques de
bonança, es baixaran els tributs progressius. En èpoques de crisi, es
retallarà encara més, no ja la despesa social, sinó la despesa corrent
per al funcionament normal de la societat. El resultat, previsible, car
aquestes pràctiques satàniques ja s’han experimentat en altres llocs. Un
Xile on la gent s’endeuti per estudiar o emmalaltir, o un Mèxic on
finalment els mafiosos acabin controlant, sense ni tan sols preocupar-se
per les aparences, del propi estat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!