Espai de Dissidència

A mitjans vuitanta, vaig estudiar magisteri a la Universitat Autònoma, a la prestigiosa “Escola de mestres Sant Cugat”. Allà vaig tenir moltes companyes (i algun company) que venien de Ciutat Badia, aquell polígon atrapat per una malla d’autopistes, en el més pur estil no-lloc, de les perifèries incòmodes. Jo provenia d’un barri de tradició obrera com Sant Andreu, tanmateix, la visió d’aquella successió d’estrets gratacels m’inquietava.
Magisteri sempre han estat uns estudis d’ascensor social, on hi solien confluir classes mitges amb l’aristocràcia obrera. Els millors estudiants dels suburbis amb molts fills de mestres. Els primers d’una família d’èxodes rurals i exclusions socials a trepitjar una universitat. Potser per això els mestres han estat sempre tan combatius i compromesos (en el sentit que implica cercar un món menys desigual). Almenys era així com ho entenia quan em traslladava en aquells trens grisos i platejats i els autobusos que TMB havia rebutjat per inútils.
Moltes de les meves companyes eren de Ciutat Badia, aristòcrates de la classe obrera, dones decidides a bastir un món on ningú no et pogués trepitjar ni fitar-te un pam per sobre l’espatlla. Certament, com jo mateix, acomplexades per no adir-se amb els cànons de l’estúpida felicitat dels anuncis. Tanmateix, traspuaven una dignitat revolucionària.
Faig aquestes reflexions després d’haver visionat el “30 minuts” d’ahir…
Veig que potser han canviat unes quantes coses. Fins i tot, la població va perdre la “ciutat” que recordava uns orígens de Desarrollismo militarista. Tanmateix, l’essència ha continuat. No vam saber extreure les lliçons de la crisi dels vuitanta i hem desaprofitat la conjuntura expansiva recent. Vam renunciar a disminuir les ja desproporcionades diferències, o a tractar la desocupació crònica de l’única manera raonable: mitjançant la col·lectivització de serveis i indústries. Vam mantenir milers de persones en la precarietat, i no només hem perseverat en l’explotació laboral, sinó també els hem explotat com a consumidors. Hem reemplaçat la pobresa meridional per la importació d’esclaus. Hem permès que el caciquisme s’hagi implantat en les institucions. Els resultats són dessoladors…
Sé que tinc poc marge per escandalitzar-me, tanmateix ahir fins i tot vaig sentir una gran indignació. Quan els reporters de la Televisió Pública Catalana van explicar la il·legalitat de vendre habitatge protegit a preu de mercat (fet facilitat per les entitats financeres amb l’aquiescència notarial), i la vaga hipotecària actual, la solució que proposava l’administració del “PSC” consistia a… legalitzar un frau generalitzat.
Els meus coneixements sobre el dret civil són limitats. Tanmateix penso que si algú ven un habitatge per un preu superior al que marca la llei, incorre en un frau, que l’estat ha d’actuar fent retornar els diners al propietari original i que el comprador hauria d’abonar únicament el valor fixat per la normativa. Qui presta diners, sabent que paga un preu superior, ha de fer-se responsable com a còmplice necessari. La solució és clara,… qui compra un habitatge protegit ha de pagar el seu valor legal, i l’administració ha de fer complir la llei, i no facilitar l’estafa!!!
Penso en les meves companyes de Ciutat Badia. Moltes d’elles estaven disposades per treballar per un barri més just i potent. En el moment en què vam renunciar a construir una societat més justa, sospito que moltes d’elles deuen haver abandonat tan lloables intencions, potser hauran marxat vers altres geografies menys problemàtique, o, potser fins i tot, se n’hauran beneficiat del sistema.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!