Espai de Dissidència

Els seguidors del meu bloc deuen estar al corrent dels meus dubtes sobre l’independentisme. I això, sobretot quan contemplo com aquest és creixentment apropiat per l’empresariat no connectat amb el gran capital madrileny, o com els intel·lectuals neoliberals veuen grans oportunitats per fer efectiva la seva utopia d’una Catalunya sense impostos ni drets laborals.
Tanmateix, i en una circumstància com l’actual, en què l’oportunitat de la ruptura amb Espanya i l’encetament d’un camí solitari es dreça davant els ulls, seria de rucs no aprofitar-la. Anem a pams.
1. Fallida econòmica. La fragilitat del capitalisme d'”amiguetes” ha fet terriblement vulnerable l’economia espanyola, que es troba davant la paradoxa de disposar d’un poder polític (en nombre d’eurodiputats, comissaris i alts funcionaris) desproporcionat respecte al pes real. A més, com a estat que en el seu moment optà per una reconversió industrial salvatge, i per l’addicció respecte d’economies de “bombolla”, fa que el dèficit comercial sigui crònic
2. Fallida política. La mal tancada transició, segons les quals les elits polítiques franquistes (també dins l’empresariat tipus Díaz-Ferrán) ha propiciat una incapacitat de projecte polític coherent, amb una dreta d’opereta i una esquerra esclava del seu pacte del 77
3. Fallida social. Amb una economia fràgil i especulativa, i una absència de projecte polític coherent, ens trobem davant un nombre imparable de desocupats, amb una estructura social trencada, amb milions d’estrangers vinguts aquí a fer de dúmping laboral (i omplir de Mercedes els petits empresaris sense escrúpols), sense polítiques socials dignes d’aquest nom, Espanya està socialment fragmentada
4. Fallida nacional. Davant la impossibilitat de trencar amb el franquisme, davant la persistència dels franquistes, davant la dignificació de l’estupidesa del nacionalisme estatal monoteista (Espanya és gran i Franco el seu profeta), davant la impossibilitat d’establir un encaix plurinacional, les tensions centrífugues comencen a esquerdar el mur del vell edifici imperial.

En aquestes circumstàncies, en què bona part de la societat catalana es planteja que si Espanya s’enfonsa, cal córrer a buscar les barques salvavides. Que Alemanya i altres estats centrals veurien l’oportunitat de baixar els fums polítics a una Espanya sobrerepresentada a la UE, i que Catalunya hauria de buscar el seu propi destí com a economia exportadora i amb cultura una mica menys autoritària (tinc els meus dubtes), si el Principat no aprofita l’ocasió en aquests moments, caldrà, com a mínim, una generació, trenta anys, per tal no trobar una altra ocasió tan propícia per fer bo el darrer vers de l’Oda a Espanya de Joan Maragall.
I això hauria de passar abans d’un any. No esperar a moments més propicis, o dates com el 2014 o les calendes gregues. Ara quan l’estat ha mostrat la seva feblesa i els seus rivals se n’adonen de la seva futilitat geopolítica, la IP hauria de servir per forçar la ruptura de manera ràpida i inesperada. Perquè, molta gent, des de la butxaca i des del cap, deixaria de pensar amb el cor i decidir allò que més li convè des dels seus propis interessos. Perquè molta gent s’ha creat el propi relat que un Principat en solitari podria defugir el naufragi en aquestes circumstàncies tan difícils.
Malauradament, és en circumstàncies com aquestes quan les elits han de fer front a dures proves del destí. I no és que sigui pessimista, sinó, com un cop em va dir una amiga argentina, més aviat em considero un optimista ben informat.
És clar que, de vegades la rauxa…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!