Espai de Dissidència

Els darrers esdeveniments succeïts a Catalunya, on les elits aristocràtiques autòctones competeixen amb els nous rics sobrevinguts mitjançant el caciquisme d’esquerres d’importació, demostra que el virus de la corrupció ha estat inoculat des de tots els fronts, dins, ja per sí, un fràgil país. Millet-Muñoz, dues cares d’una mateixa moneda dipositada a un paradís fiscals. Una idèntica addicció a la cobdícia exhibicionista on, ja des de fa temps, dirigents socialistes “progres” convidaven a l’enriquiment.
Què fàcil seria atribuir tots els mals a una minoria que, en un moment de feblesa, es van passar de frenada! Què fàcil tindrem per fer caure el pes de les bastonades davant d’un parell de bocs (o hauríem d’emprar altres termes zoològics més comuns) expiatoris!…
En realitat, la culpa és col·lectiva. Aquests anys de presumpte creixement, on es va inflar artificialment el preu de béns de primera necessitat, tot valia per seguir el consell del ministre socialista d’enriquir-nos. I els més perjudicats per aquestes líquides regles del joc babejaven davant la possibilitat d’emular els més llestos i menys escrupulosos. De fet, no era estranya la paradoxa d’uns pares que votaven aquells qui propiciaven la multiplicació del preu de l’habitatge per sentir-se més rics, mentre compartien el sofà amb fills de quaranta anys que no podien accedir a cap altre sostre. De fet, van privatitzar l’article 47 de la Constitució, sota la fórmula de mercaderia. I ja de pas, el dret a l’educació, la sanitat, el treball,… Com diria Cassie, el personatge dramàtic d’una adolescent autodestructiva de la sèrie skins, “la gent som com llagostes, que arribem, arrassem i marxem”.
La culpabilitat és col·lectiva, per haver-hos desprès de la més mínima capacitat moral. Qui és milionari, o ha robat ell, o ho ha fet algun dels seus avantpassats. I ho dic sense recances, perquè qui cobra més de deu vegades el salari mínim és còmplice d’aquesta expropiació privada de recursos comuns. És la riquesa un pecat, fonamentat en la cobdícia, l’engany, l’abús o el robatori, i no pas una virtut, com alguns guionistes a sou ens voldrien fer creure. És la riquesa la causa de la pobresa, i només el repartiment equitatiu dels recursos pot ser la medicina que revertirà aquest càncer de la corrupció. Tanmateix, no espereu res de la política, car són els partits els qui han estat finançats pels arquitectes d’aquest ordre injust i interessat.
La nostra responsabilitat consisteix a criminalitzar la riquesa. Qui es passeja amb un Ferrari, no és un heroi, sinó un hortera pressumptuós. Qui exhibeix els seus armanis són uns fantasmes afectats. Qui pretén exhibir la seva presumpta superioritat social en funció del llinatge, butxaca o capacitat insultant d’influència, és mereixedora d’una llarga, contundent, escopinada col·lectiva. Hem de fer, entre tots, que els rics s’avergonyeixin d’exhibir el seu botí. Com diria Sergi Pàmies, se’ls hauria de caure la cara de vergonya

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!