Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Nota: Article publicat al darrer número de Barret Picat
Entre els meus coneguts del barri, Josep era el més benestant. Tenia la
casa més gran i el seu pare era dentista, no pas com nosaltres, fills
d’impressors, metal·lúrgics, empleats de la SEAT o viatjants. No només ho era,
sinó que s’esforçava per demostrar-ho. Qualsevol columnista transvestit en
psicòleg cauria fàcilment en l’explicació del seu capteniment per la permissivitat
i capricis atorgats per uns progenitors joves i desorientats. Tanmateix, tenia
un pare histriònicament autoritari i un germà petit, malgrat les idèntiques
condicions materials i percentatge de regals, amb charme i contenció, contrapunt del personatge nihilista i
dostoievskià que representava Josep.
Devíem tenir quatre o cinc anys quan ens vam conèixer. No ens vam caure bé.
Estava obsessionat per Bruce-Lee, imitava matusserament els posats de les
pel·lícules «de lucha» made in Hong Kong,
i exhibia deshinibidament qualsevol dels regals que li havien fet… o els fruits
de les seves activitats il·lícites.
Perquè ja ben aviat vam comprovar com ultrapassava les fronteres de la
trapelleria i s’endinsava al costat fosc. No es conformava amb pispar cromos.
Teníem constància que havia robat alguna bicicleta (per a nosaltres això era
com si ens prenguéssin part de l’ànima), i posseïa, a més, una gran facilitat
per atreure tots els elements problemàtics del barri. Al voltant seu, grups de
nens primitius que gaudien de la crueltat i l’abús, que realment feien por quan
te’ls trobaves en colla, amb mirades agudes i pensaments tèrbols, esdevenien
una amenaça per a aquells que teníem, més o menys clars, els límits i les
regles del joc.
Un dia, esclatà la guerra. A un dels nostres li van treure els diners del
gelat. En aquella època encara funcionava la solidaritat tribal, i vam aplegar
una desena d’afins i agreujats, a exigir reparació material i moral. Les
hormones de la masculinitat agrassiva ens sortien per les orelles. El que
començà a empentes acabà en garrotades. Josep va sortir amb el llavi rebentat,
i jo, amb la roda punxada. Allà va començar el que conscientment havíem anomenat
(bé, el terme fou iniciativa meva, atès que ja destacava com a cronista) la
“primera guerra mundial”, que com l’original durà quatre anys, finalitzats
victoriosament quan els pinxos amics d’en Josep van canviar de barri, i el seu
germà, de bàndol. Dos territoris clarament delimitats, ocasionals batalles a
cops de pedra, i la intimidació per a qualsevol que ultrapassés la frontera.
Amb els anys i l’adolescència, la radicalitat infantil s’atemperà, i vam
passar de la beligerància a tolerar-nos, i ocasionalment, creuar algunes
paraules. Alguna vegada havia anat a casa seva, algun cop havíem parlat. De
fet, el contacte directe amb Josep (i amb el seu germà, amb qui m’avenia molt
més) m’alliçonà sobre la complexitat de l’ànima humana. Aquell noi que ens
havia fet tanta por era baixet, quequejava i tenia greus problemes de dicció.
Qualsevol columnista amb voluntat d’intrusisme professional com psiquiatra
forense, diria que en el fons no era més que un pobre noi acomplexat que
tractava de sublimar les mancances amb un culte obsessiu a la violència, una
extroversió fosca, una addició per la transgressió. Potser era això el que el
portà a catorze anys a ser dels primers que van mullar amb una noia, a qui no
va trigar a maltractar. El descans de la biologia no li féu perdre els obscurs
pensaments que el guiaven, ans al contrari. A quinze anys no se li va ocórrer
una altra cosa que atracar a punta de navalla una botiga del barri veí per
endur-se menys de cent pessetes. En l’apressada fugida va caure de la bicicleta
i es va donar un fort cop al cap que el va estar a punt de portar al Valhalla dels quinquis. El vaig anar a veure a casa seva, d’on es recuperava. La
mare estava desesperada. El pare, emprenyat, fora de sí. Jo no sabia què fer o
què dir. El mal camí, com un virus que comença a controlar i destruir el
sistema operatiu, el feia entrar vers un destí irreversible.
Com tots els criminòlegs coneixen, determinades derives ja no tenen aturador.
Mentre el germà petit era brillant, ell, amb males notes endèmiques, ni
treballà ni estudià. Mil i un intents d’introduir-lo en un ofici, fracassaren,
mentre la dinàmica delinqüent prosseguia (d’una manera absurda, perquè de tota
la xarxa d’amics, coneguts i saludats, en Josep era qui més coses tenia). Bé,
un ofici exercí amb una certa professionalitat, el de petit traficant, que
permeté introduir al barri allò que abans s’adquiria a fora, bàsicament haixís
i maria, tot i que després amplià el negoci.
Seria fàcil separar nítidament entre “ell” i “nosaltres”, el delinqüent i
la “bona gent”. Tanmateix, les fronteres són extremadament poroses, un
tallafocs més virtual que real. Entre la fi de l’adolescència i les primeries
de la joventut, disposar d’un camell amb qui has crescut, conèixer algú que viu
a l’altra banda de la transgressió sempre acaba essent útil. Ell i nosaltres ho
sabíem i ens toleràvem. No impedia trobar-nos als afores dels bars i
discoteques, coincidir a les places dels barris i en les nostres sortides
nocturnes. Jo no era client seu. Disposar de pocs diners a vegades pot ser una
bona vacuna contra les temptacions, així que em vaig crea una afectada narració
segons la qual jo “no prenia drogues perquè formava part d’una alienació que el
poder pretenia per fer-nos submisos” o alguna cosa així, eruditament
contrastada amb la metàfora dels èpsilons
que amb llur soma, Aldous Huxley
emprava a Un món feliç. En fi, un
discurs moral que em permetia blindar-me. Imagino que era prou covard per les
possibles conseqüències d’entrar en terrenys desconeguts, i prou valent per
tenir opinió pròpia en un món essencialment gregari. Tot i això, no m’impedí
jugar a la ruleta russa de les amistats perilloses. Recordo, per exemple, una
nit que en Josep estrenava cotxe de segona mà, un 1430 sport, model Perros Callejeros. Amb la inconsciència
pròpia de la condició humana, m’hi vaig prestar a fer-hi un passeig, amb la
seva nòvia enèssimament maltractada i una altra xicota ofegada en un oceà
etíl·lic, per qui en altres temps hagués llogat l’ànima. No m’agraden les
emocions fortes, així que rodar a més de cent per estrets carrers dels
suburbis, potser et fa sentir viu perquè en el fons estàs prop de la mort.
Fàcilment, podria haver succeït una tragèdia, i cada vegada que en sento una,
penso en aquella nit i la facilitat amb què l’atzar i el destí actuen
arbitràriament. Tanmateix va ser com vaig comprendre que en el fons, a en Josep
era l’atracció per l’abisme el que l’havia arrossegat al costat fosc. No
m’agradà, i no el vaig veure, pràcticament, més.
I dic pràcticament perquè, alguns anys després, quan estava a punt d’acabar
magisteri, el vaig trobar a l’estació de metro de Fabra i Puig. Era un
d’aquests taulells improvisats de quincalla hippy.
Vaig pensar si havia succeït el miracle de la conversió i es dedicava a
activitats d’aquelles tolerades pel codi penal i moral. Vam xerrar una estona i
parlar sobre velles coneixences. No li vaig preguntar res personsal, car sabia
que havia passat temps internat en algun reformatori. El temps permet
distanciar-nos de tot i tothom i, per primera vegada a la vida, començava a
sentir-me còmode en la seva presència. De sobte, i d’una revolada, un jove, amb
cara de bon noi que s’estava mirant unes arrecades de llautó, en un gest ràpid
va intercanviar alguns bitllets per una bossa amb pols blanca que en Josep li
passà en un vist-i-no-vist. Em vaig quedar glaçat, i vaig pensar en la faula de
la granota i l’escorpí.
Vaig saber després que, mentre el seu germà havia entrat com a jove
investigador en matemàtiques pures a una universitat, ell s’estava a la Model.
Més tard, el seu pare es va morir d’una manera absurda i metafòrica, mentre
sulfatava males herbes del seu jardí. Poc després, la mare es va casar amb un
dels policies que havien detingut tantes i tantes vegades a aquell noi baixet i
acomplexat. Sempre ho he interpretat com el càstig per al crim. No n’he tornat
a saber res més.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquesta història l’he vista en altres formats. I no van eixir tan bé lliurats com el teu protagonista. Els he tingut a la vora. Almenys, en el meu entorn, no hi havia gaire casa bona, i palmaren uns quants.
En un altre entorn – tots- sí que ho eren. En aquest cas, el meu amic, jo era el pobret ‘afegit’- i ell m’introduí. Una nit, Pablito, que així es deia, anava de ‘polsim’ fins les orelles, va perdre la consciència, i es precipità des d’una finestra d’una golfa fins a la vorera del c. de sant Vicent, esclafant el cervell contra les llambordes.
No tinc clar si la preparació i possibilitats eren millor entre la gent la meua gent pobr i aquella que era rica o/i acomodada. Les condicions de partida evidentment no. Però els resultats em semblen aproximats. Els rics perden pistonada i els pobre s s’esforcen per ser de l’estatus d’aquells.
He tingut amistats enrolades de ‘giggolo’ de senyores d’elit econòmica, entre gent dels pobres. Amb aquests exemples dispars vull explicar que és molt complex el traure una línia general educacional eficaç.
Hi hauria de dirt que com el món és divers cal que siga adaptativa. Hi calen les regles de mínims convivencials i d’esforç propi de cadascú. Crec que molt del que passa es forja a dintre de les llars amb, i en, la família.
Els pares patim davant la incertesa de l’esdevenir dels nostres fills. Sols m’agreuja la confiança en ells i en nostraltres mateixos.
Al món venim materialment desiguals.
Immaterialment, i no sempre: sols ens iguala el bagul del temps i el sarró de la forja de voluntat.
Cordialment i dispensa l’autoreferenciació vital.