Espai de Dissidència

Article publicat avui al suplement l’Aula del Diari de Girona.

Des de fa alguns anys, grups i grupúsculs polítics inclouen als seus
programes l’eliminació de la immersió lingüística del sistema educatiu català.
De fet voldrien la supressió del sistema sencer, perquè també persegueixen un
currículum únic que els porti vers la (seva) arcàdia perduda de la nació que un
cop fou una, grande y libre, amb el
retorn de les competències educatives a l’estat, especialment les d’aquells
territoris “poc  espanyols”. Seria fàcil pensar que aquestes són
mesures demagògiques i electoralistes, a la caça i captura del vot mesetari,
car tothom sap que atacar els catalans surt de franc i electoralment rendible.
Tanmateix, l’obsessió antinacionalista (en el benentès que la nació no sigui
Espanya) ens exposa una situació interessant. En el fons, l’hostilitat i
virulència verbal revela una creixent impotència, la constatació d’un
distanciament ampli, estès al llarg de les darreres dècades, entre el seu atàvic
imaginari i la realitat d’una Catalunya cansada ja d’encetar l'”Escolta
Espanya”, que, davant el solitari monòleg, avança silenciosament vers l’últim
vers de l’Oda de Joan Maragall.

Malgrat els problemes d’ús social, malgrat que la darrera dècada el país
rep l’enèsima onada immigratòria i el repte de refer, un cop més, una comunitat
en un període de fragmentació cívica, el fet innegable és que les escoles
públiques han esdevingut el reducte de la llengua catalana. Des de 1981, en què
la Generalitat rep les competències educatives i s’impulsa la immersió lingüística
com a mitjà, i la cohesió social com a fi, les escoles han estat l’únic espai
públic on s’ha normalitzat una llengua fràgil d’un país invisibilitzat. És
precisament la nostra fortalesa el que motiva els atacs a l’escola pública
catalana. Com dèiem abans, atacar Catalunya surt de franc. I de torna, atacar
els docents també és un bon mitjà per rebolcar-se entre la demagògia per fer
populisme del barat. I si bé és cert és que els més barroers reclamen canvis
legals per separar alumnes segons llengües (o 
sexe), o eliminar el català com a llengua vehicular de l’ensenyament,
altres de més refinats, van proposar a la LEC fragmentar el sistema educatiu
entre els municipis, fet que ens exposaria a pressions locals, en àrees on l’ús
social del català és residual, a fi de reduir la llengua pròpia a la condició
de patois.

L’obsessió contra la llengua palesa un fet. Gràcies a l’esforç
impressionant de desenes de milers de docents, de 1986 al 2003, i segons els
censos lingüístics, hem passat, al Principat, d’un 61 % de lectors en català a
un 91 %. D’un 64 % de parlants a un 85%. I el que resulta encara més
espectacular, d’un 32 % a un 64 % de persones que el saben escriure, percentatge
que s’acosta al 90% entre els menors de 25 anys. Això significa que hem passat,
en poc més de vint anys  anys, d’un
analfabetisme funcional en la llengua pròpia a una veritable normalització. Amb
totes les recances i problemes irressolts que corresponguin. Tanmateix, si la
població catalana s’ha incrementat en 1,5 milions de persones en aquestes
darreres dècades, tenim tres milions més de parlants i lectors. Un mercat
editorial amb limitacions, encara que potent, que fa del català la novena
llengua que més tradueix, i una de les que gaudeix de major presència relativa
a internet, a banda d’una de les cultures amb major percentatge d’escriptors i
obres editades, bona part de les quals de gran nivell. Si no hagués estat per
la immersió lingüística, el batxillerat nocturn que el nét del poeta va tancant
i les carreres de lletres que Bolonya pretén limitar, fenòmens com Najat
El-Hachmi (la nostra Messi de la literatura), potser treballarien per la
competència. Més d’un crític estableix que és ara precisament el nostre segle
d’or de la cultura, perquè mai tants havien fet tant per reafermar l’existència
d’una llengua i una nació qüestionada els dies parells i negada els senars.

Tanmateix, res de tot això hagués estat possible sense els veritables
herois de la pel·lícula. Desenes de milers de mestres i professors, formats a
corre-cuita amb un malbaratament formidable de voluntarisme, energia, dedicació
i fe.  Sobretot d’aquells que provenien
de Cinca enllà i que, per pròpia voluntat es van reciclar a còpia del seu temps
personal i començaren a impartir classes, no en la llengua dels seus pares,
sinó en la dels seus fills. Ningú ha fet més per la llengua, i per tant pel
país, com la professió docent, mèrit mai reconegut.

Fa poques setmanes, quan l’eufòria barcelonista tractava d’elevar Guardiola
als altars i corrien rumors de la nominació per al Premi Príncep d’Astúries, en
una sàvia intervenció, el de Santpedor contestà que si algú mereixia el guardó,
era la institució blaugrana en ple. Certament, privatitzar els mèrits ens remet
a la tendència a individualitzar els èxits i col·lectivitzar els fracassos. En
moments complicats, on l’administració educativa no està actuant amb lleialtat
amb el sistema educatiu i la (baixa) política de partits sembla haver entrat a
sac a escoles i instituts, fóra hora de reconèixer el treball del professorat,
tant qui està en actiu com aquell qui va iniciar el procés d’immersió en el
passat. La Creu de Sant Jordi és una distinció de la Generalitat que, com
estableix el decret de 1981 que la crea, serveix per «distingir les persones
naturals o jurídiques, que pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a
Catalunya en la defensa de la seva identitat, o més generalment, en el pla
cívic o cultural». Més clar, impossible. Des de l’organització majoritària que
representa els docents de Catalunya, reclamem aquesta condecoració a tots i
cadascun d’aquells que han fet possible que la pràctica totalitat de la
població catalana, «tant se val d’on venim», haguem fet nostra la llengua.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!