Espai de Dissidència

Nota: Article publicat avui a El Punt.

És curiós assistir a la reacció de la societat catalana per l’esclat de casos de corrupció. Molts afirmen sentir-se sorpresos. Tanmateix, el cert és que els escàndols recents el que evidencien és la gran hipocresia de bona part de les nostres elits i la complicitat de molta opinió publicada. Qualsevol regidor de poble se n’adonava que la permissivitat legislativa incitava al frau, una infinitat d’analistes alertaven, enmig del desert mediàtic, de múltiples forats sistèmics, i una comissió de diputats europeus quedaren corpresos davant les pràctiques hispàniques en matèria d’urbanisme.

Si bé només entraran als jutjats aquells casos on hi hagi hagut evidència de delicte, el que no sembla que passarà pels tribunals serà la corrupció generalitzada dels darrers anys. I no ho serà, perquè no haurà traspassat els límits de la llei “legal”, tot i no haver tingut cap consideració per les lleis «ètiques», car els principals escàndols no provenen de l’acció, sinó de l’omissió, no pas per “fer”, sinó per “deixar fer”.

Al llarg dels anys de l’especulació immobiliària, molts no vam deixar de denunciar la sospitosa tisora de l’habitatge. Mentre els preus s’enfilaven vers l’estratosfera, les administracions públiques no paraven de restringir les xifres d’habitatges públics. Així, la restricció d’habitatge assequible empenyia la majoria vers les urpes dels especuladors i les entitats financeres, mitjançant hipoteques de difícil viabilitat econòmica i nul•la viabilitat moral. A la vegada, es donava la paradoxa que el preu de l’habitatge públic resultava inassumible per als estrats socials més fràgils, mentre que les condicions legals n’excloïen les classes mitges. Tot plegat, representava un mercat captiu per a promotors i bancs, ajudats per uns ajuntaments amb un poder desproporcionat en matèria urbanística (i per tant, vulnerables a les pressions d’interesos poderosos), amb una sospitosa incapacitat de les comunitats autònomes a l’hora de fer efectiu l’ignorat article 47 de la Constitució. El recent 30 minuts sobre Badia també posà de relleu la sospitosa incompetència de la Generalitat a l’hora de no impedir la venda a preu lliure d’habitatge social, i sorprenia la proposta de la consellera entrevistada de legalitzar la il•legalitat. L’estat, per la seva banda, contribuí amb la famosa Llei Boyer que, des de mitjans vuitanta, extingí el lloguer protegit, i passà a desprotegir àmplies capes de la societat espanyola, fent del “mobbing” immobiliari una tècnica empresarial.

Enric Duran, l’economista autodidacta que amb la seva seva espectacular acció del 17 de setembre de 2008, quan estafà prop de mig milió d’euros a una quarantena d’entitats financeres, ens recordava que el sistema econòmic vigent requereix de la corrupció per funcionar. Qualsevol estudiant de primer d’econòmiques sap que els diners es generen a partir de l’endeutament. El creixement econòmic només es pot sostenir quan la ciutadania demana més crèdits. Tanmateix, com els béns i serveis que es poden adquirir són limitats, l’alteració artificial del valor de les coses (l’especulació) és un mètode que permet aquest creixement perpetu, exponencial, que representa el mantra de governants i economistes. Precisament la creació de diners ficticis (es calcula que només una desena part dels diners circulants tenen possible traducció en béns i serveis) permet l’acumulació desproporcionada d’una selecta minoria. Així, mentre determinats persontages, els corruptors habituals, disposen d’una porció desproporcionada de recursos, la immensa majoria sobreviu amb salaris retallats tot sufragant, amb els seus deutes ficticis (aquests diners financers sense suport real) el ritme de vida dels més rics. Un estudi suec afirmava que només un de cada deu suecs era beneficiari net d’interesos i dividends, mentre que la resta contribuïa amb el seu esforç al sosteniment de l’estrat més elevat. Per tant,a la pregunta; com hem arribat a aquest punt de corrupció molt més generalitzada del que voldríem admetre? La resposta la trobarem en l’omissió dels legisladors, que amb el seu “deixar fer” han propiciat aquesta veritable piràmide financera, en un estat on costa distingir entre banquers i polítics. Tanmateix, també hi ha una culpa col•lectiva, per la permissivitat social davant la riquesa, davant les insuportables diferències socials eixamplades en els darrers anys. Un dels estats amb menor corrupció del món, Finlàndia, es caracteritza precisament pel fet d’ésser un dels estats més igualitaris d’occident, amb unes polítiques socials i fiscals que compensen qualsevol atisbe de desigualtat. Si volem acabar amb la corrupció, no ens quedarà més remei que deixar de pensar en crèixer i optar per repartir. Si es penalitza la riquesa extrema, hi haurà pocs incentius per caure en determinades temptacions.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!