Espai de Dissidència

Estabornit Rajoy per la derrota andalusa, incapaç de reaccionar el sector més “ucedista” del PP, els nuclis FAES, els estrats més integristes, les forces obscures de la reacció imperial, l’alt funcionariat otomà, la rèmora de l’Espanya eterna, s’ha fet amb el control del govern.
Així, l’ombra de la intervenció ens remet al cop d’estat que suposà, en plena república, l’octubre de 1934. 30.000 empresonats, 1.500 morts, suspensió de la Generalitat, i una política reaccionaria dedicada al desmuntatge del poc que havien fet els republicans. Vivim dies on la reacció s’exhibeix sense recances. I on la grandesa d’individus heroics i col·lectius es tanca als armaris.

En tota aquesta història, no sembla que la Generalitat estigui destinada al mite històric. Convergència fa d’Hereu Escampa amb el llegat de Pujol. Mas s’arronsa, malgrat l’escenificació del conflicte amb una Sánchez Camacho espantada, alhora, del Darth Vader de Valladolid amb bigoti. La Consellera Rigau obeeix al tertulià d’Intereconomía. Boi Ruiz s’entusiasma davant la deriva neocon. L’oposició socialista, ni hi és, ni se l’espera. Als republicans se’ls sent, encara que no hi acabin de ser del tot. Només l’ANC i l’humus” anarquista semblen disposats a fer d’Astèrix.
Potser sucumbirem davant la nostra indolència. Potser s’han creat les condicions de la tempesta perfecta…