Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Normal
0
21
MicrosoftInternetExplorer4
<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}
Normal
0
21
MicrosoftInternetExplorer4
<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}
Ens recorden, aquests darrers mesos, que les crisis econòmiques comencen
per la pèrdua de confiança. Determinades pràctiques i absusos acaben generant
suspicàcies, descrèdit, i finalment tallen els vincles invisibles que uneixen
els interesos comuns. Allò que es basteix al llarg dels anys es dissol en
poques setmanes. Aquell sistema que oferia prosperitat es col·lapsa amb
rapidesa.
Si fa poc que estrenem crisi econòmica, ja fa temps que la crisi
educativa (de vegades interessadament
exagerada) és debatuda. Com en el cas de les finances, la desconfiança s’ha
ensenyorit de les relacions entre els diversos sectors, i molt especialment,
com assenyalava una enquesta recent, de la comunitat educativa respecte
l’administració. Podríem parlar de l’excessiva càrrega que es va dipositar en
una escola que esdevenia escenari a escala reduïda dels creixents conflictes
socials, agreujats per un dèficit de mitjans públics.
http://media.epi.es/www.diaridegirona.es/media/suplementos/2009-01-20_SUP_2009-01-13_01_52_21_binder1.pdf
Normal
0
21
MicrosoftInternetExplorer4
<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}
Tanmateix, les decisions dels darrers temps han minat la confiança fins a
extrems inimaginables. Les lleis de pressupostos castigaven sense treva escoles
i instituts. La sisena hora va representar un cas de prevaricació moral que
encara causa ressentiment entre els docents. Els concerts a les escoles d’elit
són una burla a la ciutadania. Ara de nou, i en contra dels compromisos i
pactes adquirits, el Departament d’Educació retalla dràsticament les places
d’oposicions previstes per al 2009.
La confiança es malmet quan es falta a la paraula donada, determinades
maniobres demostren que l’interlocutor conspira en contra teu, o que rere les
seves afirmacions amaga intencions inconfessables. Quan s’analitzen els fets i
les paraules, és a dir, la pràctica quotidiana, i el text de la nova Llei
d’Educació, copsem la coherència dels gestos. De les 4.070 places previstes a
primària, només es convoquen 200 de l’especialitat d’anglès. Les motivacions
adduïdes per justificar aquesta decisió passen invariablement per “la crisi”,
comodí intel·lectual per justificar qualsevol decisió que va, irremeiablement,
contra els sectors més fràgils. Tanmateix, la cosa, i la indignació d’aquell
professorat que portava moltes hores preparant les proves, pot anar més enllà.
Retardar les oposicions –al cap i a la fi, el curs vinent es necessitarà el
mateix nombre de professorat que enguany- pot implicar esperar a l’aplicació de
la LEC per assolir una de les aspiracions de l’administració i l’OCDE, (aquest
organisme internacional, corretja de transmissió dels interesos empresarials
globals): abaixar el sou a molts mestres. Segons estableix la LEC al seu article
122.1 es preveu una retribució inicial als docents amb menys de tres anys
d’antiguitat significativament inferior al de la resta. D’altra banda, la
pròpia llei no obliga a seguir confiant en el sistema d’oposicions per proveir
les places de professorat, de manera que un panorama de laboralització –amb
pèrdua d’ingressos i estalvi de despesa pública- no resulta improbable. Almenys
la coherència dels gestos, i la llarga experiència de governs a dreta i
esquerra, ens ha immunitzat a confiar en la paraula dels polítics. És per això
que sovint ens hem guanyat la immerescuda fama de ser el “sindicat del no”, car
només hem signat els pactes que tenien la seguretat de ser complerts, o aquells
que no servissin per aplicar agendes ocultes, tal com avui ve succeint amb la
liquidació de l’escola pública, sota el grandiloqüent terme de “Pacte
Nacional”.
Qualsevol que tingui una certa idea de com funcionen les relacions humanes
a escoles i instituts –allò que els neoliberals denominen “gestió de recursos
humans”- sap que la confiança mútua, l’empatia, i la idea que els que disposen
de majors responsabilitats són també els qui posseeixen majors capacitats a
l’hora de coordinar esforços és essencial per a un èxit que sempre serà
col·lectiu. Com que aquells que dirigeixen la política educativa han perdut fa
massa temps el crèdit exigible, saben que només poden confiar en
l’autoritarisme i la intimidació per assegurar l’obediència. És per això el
canvi de paradigma concretat en el contingut d’una LEC que cerca una gestió
jeràrquica i arbitrària. Es busca tant la submissió del docent com la de
l’alumne, i s’aparta les famílies de l’escola per no deixar testimonis
incòmodes. Es tracta, ras i curt, de l’aplicació de la moral capitalista en el
que hauria de servir del temple de formació d’una ciutadania democràtica.
Pararadoxa terrible en el moment que la moral d’escola de negocis present a la
llei ha entrat en fallida.
La manca de confiança també té això. Ens causa recel, malestar i por. I
això, com ens ho recorda des de Georges Orwell fins a Erich Fromm, acaba
destruint la llibertat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Contentos tendriaís que estar de tener trabajo. La administración pública es segura y tal como esta la situación económica, a más de uno le gustaria estar en vuestra situación.