Espai de Dissidència

Les darreres xifres oficials (cada vegada menys fiables) indiquen que, en menys d’un any, la desocupació a Catalunya passa d’un 6 a un 12 per cent. Allò que havia costat anys, es dilapida en pocs mesos. Un vent fort ha acabat per emportar-se la precària estabilitat que havíem constuït. L’empresariat català, sempre tan prepotent, com un garrí mandrós havia construït una caseta de palla (encara que es venia a preu d’or), i el llop ferotge ha tingut prou amb estossegar perquè la falsa prosperitat se l’emportès el vent.
Tot fent prospectiva, recordo els negocis i indústries que funcionaven raonablement i que van tancar perquè el totxo era tan atractiu que valia més la pena espectacular amb el terreny que dedicar-se a treballar. O la facilitat en què la majoria va acceptar amb resignació cristiana les deslocalitzacions. O el col·laboracionisme sindical a acceptar sense recances la precarietat laboral.
Mentrestant, Montilla, Zapatero, Serna, Corbacho, s’ho miren. Els seus esforços consisteixen a maldar perquè els bots salvavides els acaparin els passatgers de primera classe. Tota crisi comporta uns riscos. La gravetat de les conseqüències no té tant a veure amb la circumstància concreta d’una davallada de beneficis com amb la manera d’afrontar-la i mantenir una posició ferma per fer front a la tempesta. Si volem sortir viu hi ha una única via possible. Aquesta consisteix a la prioritat absoluta per mantenir l’ocupació. Això només és possible blindant els contractes de treball dels treballadors, la prohibició absoluta d’hores extres, la contractació extraordinària d’inspectors de treball, la nacionalització de determinats sectors (els transports, energia, telecomunicacions o les empreses temptades de deslocalitzacions, les primeres), la rebaixa dels salaris més elevats. La fixació de la jornada ordinària entre 30 o 35 hores, i l’expansió de l’estat del benestar amb treballs públics. Per suposat, tot plegat finançat amb un increment fiscal a les rendes altes. La resta, ja se sap. Ni amb salvavides ni saber nedar salvarà ningú de les gèlides aigües de l’Atlàntic Nord.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!