Espai de Dissidència

Noves tecnologies

Un dels errors comuns en la literatura futurista és deixar-se enlluernar per les perspectives que ofereixen les noves tecnologies. Als anys trenta, tot anava ple d’utopies on serien les màquines que treballarien per nosaltres. Tots ens n’hem quedat admirats de com la tecnologia ha intervingut en les nostres vides. Tanmateix, si som sincers amb nosaltres mateixos, l’impacte tecnològic no ha estat tan important com ens pensem. Ens faciliten les coses, tanmateix, no ens resolen els problemes, perquè les relacions entre individus i classes no ha variat pràcticament. El mail substitueix les cartes. El xat suplanta relacions normals. Els mòbils fan allò que abans feien les cabines. Els tractaments de textos ens permet millorar la presentació dels nostres treballs, encara que no pot fer que escrivim millor. Les targetes de crèdit no fan, precisament, que tinguem més diners. Els power point no fa que ens expliquem millor davant del públic.

El cert és que sobre les noves tecnologies s’han creat molts mites. Qualsevol persona de la nostra generació, i per tant, de les posteriors, s’ha adaptat ràpidament als canvis propiciats per les tecnologies. Tanmateix, les tecnologies no ens fan més savis. Sí faciliten les coses, i potser el fet més destacat és que ens permet accedir a un volum d’informació impressionant. El normal és que aquest volum no pari de crèixer. I que aleshores, s’accentuï aquesta sensació de sentir-nos atacats per un tsunami de dades i notícies, on sigui fàcil ofegar-nos. Una de les destreses, per tant, més ben valorades serà la capacitat de poder seleccionar informació i tractar-la de manera més adient. La facilitat amb què es destria el gra de la palla, la visió crítica que ens permet mantenir capacitat de síntesi. En resum, la capacitat d’interpretació. I aquesta és una tècnica que, aquells que tenim una certa experiència a l’aula, sabem que és la més difícil de totes, abastable només per un percentatge reduït d’alumnes. I com s’aconsegueix això? No pas amb tecnologia, sinó amb el que podríem considerar una educació personalitzada, amb molt de temps, moltes lectures i molta tranquil•litat. L’excés, com el defecte informatiu colga sovint la nostra capacitat per a la reflexió.

En el futur, és difícil que la rasa digital s’expandeixi, perquè les tecnologies tenen una gran capacitat d’adaptar-se a tots els públics. Fins i tot la telefonia mòbil va arribar abans que el telèfon als poblats africans. Les diferències no les marcaran, doncs, els aparells, sinó els continguts. Avui totes la majoria de llars del nostre país tenen televisions de plasma. Ara bé, el que diferencia els grups socials és la qualitat de continguts als quals, teòricament tots tenen accés, encara que mantenen un consum diferenciat en funció d’uns nivells culturals que sí aprofundiran la seva esquerda.

Els docents

Tampoc semblen córrer bons temps per a mestres i professors. L’erosió progressiva de les seves condicions laborals, en realitat determinen la progressiva devaluació del seu rol social. Abans mantenien un cert prestigi gairebé sacerdotal perquè disposaven d’uns coneixements superiors al conjunt de la societat i de difícil adquisició. Avui, mitjançant les noves tecnologies i aquesta multiplicació de canals de comunicació (que també exerceixen un important paper educatiu), qualsevol individu pot tenir accés ràpid i fàcil al coneixement. El rol del docent, per tant, s’està transformant, i aquests canvis no faran més que aprofundir-se en un futur. Del gairebé monopoli informatiu, haurà d’esdevenir un acompanyant, un conseller, un administrador del tsunami informatiu. Si en el passat el mestre esdevenia una mena de sacerdot que iniciava els alumnes en el misteri del coneixement, en el futur farà de guia turístic que acompanyarà als alumnes als espais més emblemàtics d’una laberíntica ciutat, tot fent explicacions sintètiques, i permetent que els alumnes s’extraviïn pels diferents viaranys. Com tot guia turístic, alhora, haurà de barallar-se sovint amb els aspectes quotidians del viatge, i encarregar-se de moltes altres coses que van més enllà de la visita cultural, fet que comportarà una càrrega psicològica important, i que podria fer que, com en el cas dels guies turístics d’avui, es requereixi tanta energia que sigui difícil trobar professors amb més de quaranta o cinquanta anys. L’abandó professional serà molt superior a l’actual. I això no representa cap bona notícia, perquè serà prescindir d’una experiència important.

Com passa amb els viatges turístics, on els viatgers contracten visites de primera, segona i tercera classe, l’educació, com ja hem assenyalat, en una societat cada vegada més desigual, i sotmesa a la pressió del canvi constant, també hi haurà professors de primera, segona i tercera categoria. Com ja passa en altres països, i tenint en compte que el grau de coneixement serà poc important per als docents de les classes més fràgils, no seria estrany que hi entressin en l’educació persones sense titulació o bagatge cultural important. Una mena de guies indocumentats, que cobren barat, encara que no sapiguen massa bé com manegar un grup o que oferirà píndoles superficials als alumnes. Més amunt de la piràmide social, no seria estrany trobar bons professionals, persones amb cultura i savoir faire que no facin ben bé de mestres o professors, sinó que recuperin el que en el passat esdevenien una mena de “preceptors” o “institutrius” per a les famílies acomodades, disfressats del terme més actual de “coaching”. És a dir, una mena de consellers personals, per a famílies riques, que ajudin als fills a guiar-se individualitzadament a una societat que tampoc serà tan diferent al que descriuen les novel•les de Balzac.

Entremig, una classe de professors que viuran sota la pressió constant de fer més amb menys. Amb els fills d’una classe social mitjana en fase de descomposició, i per tant, amb conflictes que acabaran de degradar la convivència. El fet que l’escola no sigui aquell ascensor social que permetia promocionar de classe, com en els gloriosos temps de l’estat del benestar, farà que sigui difícil reclutar docents entre els universitaris més brillants.

Nivells educatius

En el futur, és molt probable que pugin els nivells educatius. Es tracta d’una simple qüestió de lògica, més generacions escolaritzades acaben suposant un major percentatge de persones amb estudis més elevats. Els fills dels analfabets solen acabar estudis primaris, els que tenen estudis primaris, secundaris, i així successivament. Els problemes seran diversos. Des d’un punt de vista estrictament administratiu, més persones amb més estudis, fins i tot universitaris, faran devaluar les titulacions acadèmiques. Quan els universitaris representaven el 5% de la població, disposar d’una llicenciatura atorgava prestigi social. En el futur, amb un previsible percentatge d’un 50% d’estudis universitaris, la diferència la marcarà la procedència del títol. Hi haurà universitats que seran prestigioses bàsicament perquè seran exclusives i cares, amb restriccions d’accés per al cim de la piràmide social i algun alumne molt brillant i becat. Això no significa que hi hagi universitats molt millors o molt pitjors, sinó que l’exclusivitat serà la que marcarà precisament el prestigi.

Més o menys, la transposició del model americà. Tanmateix, encara que pugin el nombre de titulats universitaris, això no vol dir que els nivells educatius també ho facin. Com hem dit, hi haurà especialització social d’itineraris educatius. La classe social marcarà clarament els camins molt més que ara. I això propiciarà un fet que venim assenyalant. Una progressiva diferenciació cultural entre classes. Una alta cultura per l’elit, una cultura degradada i simple per als de baix. Metafòricament, uns tindran accés a l’alta cuina francesa. Altres “gaudiran” d’un fast food educatiu.

Finalment, aquesta pujada dels nivells educatius, serà enganyosa. Perquè el ventall de nivells s’obrirà de manera dramàtica entre els que saben molt i qui es mantindrà pràcticament entre un analfabetisme funcional. Aquest serà l’efecte d’abandonar un concepte d’escola igualadora, pública, universal pròpia de l’estat del benestar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!