Espai de Dissidència

De bon grat, acceptaria lliçons de dret constitucional de la Carme Chacón, camp on sembla que excel.leix. Esclar que a canvi, no estaria de més que ella acceptés unes quantes classes d’història, camp de coneixement on s’atreveix a opinar qualsevol. No se li pot retreure, en canvi l’exposició de la idea que la història sol esdevenir un camp de confrontació ideològica que fàcilment serveix per a la instrumentalització política. Ho deu saber perquè el seu avi Francisco Piqueras, a qui vaig tenir el plaer de conèixer, va ser un bon historiador llibertari, que amb gent com Abel Paz o Federico Arcos va dedicar molts esforços a una memòria escamotejada, especialment des de les institucions acadèmiques i el discurs hegemònic de les esquerres. Efectivament, la construcció d’un imaginari, una mena d’història oficial comportà la marginació de  moviment anarquista, el bandejament de l’hegemonia llibertària i el silenciament del fet de la revolució de 1936, en la qual l’avi de la Chacón participà. I en aquesta qüestió, no està de més recordar que el PSOE triomfant dels vuitanta va contribuir a aquesta renúncia a la construcció d’un relat històric alternatiu al de “la España, una, grande y libre” que ha acabat assumint l’oposició que no es va oposar (com deia José Manuel Naredo) en aquesta “por a la memòria de la qual parla Octavio Alberola i Fèlix Vilagrasa.

Potser sobra romanticisme en bona part dels historiadors catalans, com denunciava Vicens Vives. A la banda hispànica, en canvi, sobren supremacistes. I sobra sobretot el concepte teleològic que converteix en creença la idea d’Espanya com a unitat de destí. La història de relacions Catalunya-Espanya es pot descriure, amb prou objectivitat, com a una dinàmica de conflicte amb períodes de relativa calma -altrament dita “conllevancia”. Tanmateix, la dialèctica no resulta massa diferent  a la de polonesos i prussians o irlandesos i britànics. 
Els historiadors inventen relats històrics per justificar-se. Els juristes inventen lleis per mantenir un ordre que, com en la història mai no és neutral. Catalunya no és cap excepció històrica. Es tracta, ras i curt, d’una nació que busta el seu propi camí, un camí on no vol la companyia de qui no l’accepta pel que és. Espanya tampoc és cap excepció. Es tracta d’un antic imperi que no ha sabut acceptar que la seva pervivència com a estat requereix acceptar la plurinacionalitat. Catalunya, com Espanya són presoneres de les seves pròpies idees, dels seus desencontres, i d’una relació deterioradanque no té altra solució que la proposada per Lluís Llach. “Que tinguem sort, i que trobis et va mancar en mi…