Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
En més d’una ocasió, lloar l’Antoni Puigverd m’ha significat més d’un retret. Tanmateix, i tot i ser evident que tenim idees i estils força diferents, és una de les signatures que segueixo perquè els seus articles poques vegades em deceben. Sovint els seus detractors se’l miren des de la desaconsellable òptica dels prejudicis, pecat al qual no sóc aliè. Com a bon empordanès té aquesta particularitat d’esdevenir franctirador, tot i que en el seu cas, dispara amb silenciador, tot i que probablement el que més m’atreu d’aquest articulista és la capacitat d’anar a la contra, la tendència de derivar vers la dissidència, fins i tot en el camp de la pressumpció d’afinitats polítiques.
Ahir, a La Vanguardia va escriure un article valent “Un Centenario incómodo“, on ens recordava que enguany farà un segle de la Setmana Tràgica, un dels episodis que va servir per catalitzar les tensions socials i va posar en evidència la utopia noucentista i les greus contradiccions socials d’una Catalunya que encara no ha aprovat moltes assignatures pendents.
La casualitat ha fet que la seva anàlisi coincideixi amb algunes de les reflexions pròpies sorgides arran d’un capítol del manuscrit que sobre la història de l’anarquisme estic redactant des de fa més de dos any i mig. El catalanisme organitzat de principis del XX, des de la seva pluralitat social, ideològica i sociològica no va saber ni voler apostar per una necessària cohesió en una societat dividida. Els mites de la historiografia catalana han volgut presentar Catalunya com una societat moderna, igualitària i escassa conflicitivitat. Precisament les milers de barricades barcelonines, la terrible guerra bruta pels carrers de Barcelona entre sindicalistes i agents de la patronal, l’abús laboral, l’especulació immobiliària, van tenir la seva traducció en múltiples revoltes socials. 1909 fou una manifestació de malestar, on precisament el republicanisme radical aprofità les contradiccions d’un catalanisme feble, només representants d’uns determinats grups, i amb una certa tendència a l’exclusió social.
La història, com ja he afirmat més d’una vegada, només és interessant en funció del present, en el sentit que ens fa avinents els conflictes, mancances i problemes que sovint no hem estat capaços de resoldre de manera satisfactòria. La reculada de la llengua, així com els límits del catalanisme, sembla la continuació del dèficit d’idees que mostraren els catalanistes a principis del segle XX. La “Catalunya d’ivori”, que cantava Guerau de Liost, “la ciutat d’ideals que volíem bastir” de Màrius Torres, no és una llar comfortable per a l’obrer murcià que, cobrant com un peó, pagava preu de palau per una barraca a Montjuïc. Tampoc ho sembla per al cambrer bolivià que veu en el català o en el catalanisme una cultura de classe. L’actuació del catalanisme polític en les institucions, ja sigui de dretes o esquerres, tampoc fa atractiu al nouvingut d’ara, o al foraster de fa tres generacions un país que sovint veig imaginari, del qual deserten les classes altes i on les baixes no semblen tenir cabuda.
No hem superat 1909. Els centenaris, si ens han de resultar útils, han de servir per reflexionar sobre com superar les contradiccions internes, si és que Catalunya vol tenir futur. El que no podem fer és tractar de la mateixa manera que la Veu de Catalunya va fer amb Maragall i la seva “Ciutat del perdó”. Hem de purgar els pecats del passat i els del present construint una Catalunya nòrdica, bastint no una ciutat d’ivori, sinó una societat del benestar, perquè hem de fer atractiva Catalunya per a tots els que hi són, i per als qui estan arribant. Ho sento per Balmes. Tanmateix penso que “Catalunya serà igualitària o no serà”.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies per les opinions, com sempre interessants. Ets dels pocs que des de al dissidència, parles del llenguatge dels amos i això ho trobo encertadíssim. T’he afegit al meu bloc. Salut